Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
dimecres, 4 de juliol del 2012
RETALLADES.
Època de retallades i més retallades. Sembla que som a una espiral sense fi. Van anunciant amb la boca petita i de manera sistemàtica aquest o altre ajust, això si lloant les excel•lències que encara ens queden malgrat tot.
De ben a prop ho sé i us puc explicar que si heu de rebre qualsevol tractament més llarg de tres mesos i per aquest motiu estar de baixa, que sabeu que a partir del tercer mes el vostre sou, qui en tingui és clar, es veurà disminuït de manera considerable.
Estic parlant d’ un tractament de quimioteràpia que per si de cas algú no ho sap es pot allargar en el temps de manera imprevisible. O sigui que a l’ hora que fan els comptes que més els hi convenen i s’ encoratgen a fer-ho en els serveis que més incidència poden tenir en tots nosaltres, ho fan també en el nostre cor i en el nostre ànim. No hi ha prou amb la preocupació per la malaltia sobrevinguda i no desitjada i amb l’ inquietud que tot plegat deu comportar. Cal fer esment de l’ encariment que això suposa per a una família en desplaçaments, aliments, medicaments... A la fi al desgast psicològic que tot això implica per qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies, afegir el neguit de potser no arribar a final de mes per aquest motiu.
La vida és de ben segur el tresor més apreciat del que tots disposem. Es molt injust que la seva cura, independentment de l’ indret del món on ens trobem, quedi reduïda simplement a una qüestió de números. Vull pensar que el fet de que uns disposin dels altres de manera tan cruel i banal sigui a causa d’ una anomalia genètica que algun dia aconseguirem fer desaparèixer.
diumenge, 4 de desembre del 2011
A CASA
La claror del dia es cola pels foradets de la persiana mal ajustada. El canvi de llit sempre el pateixo. M’ aixeco pel matí amb l’ esquena una mica tocada. A més ara que ja fa fred costa d’ escalfar la casa i la primera nit sempre en passo una mica.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
divendres, 1 de juliol del 2011
CONSELLS SOLIDARIS??
Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
dilluns, 25 d’abril del 2011
Les caramelles.
Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
dissabte, 16 d’abril del 2011
PASQUA
Ahir va ser dia de comiats, d’ aquests que son temporals ja que iniciem un petit període de vacances. Tanmateix n’ hi va haver un que serà per més temps potser per sempre. Sap greu que al llarg de les nostres vides van passant persones que et fan sentir bé, amb les que connectes però les circumstàncies fan que perdis el seu contacte.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
dilluns, 7 de març del 2011
CARNAVAL
Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
dimecres, 5 de gener del 2011
Nit de Reis
Diumenge 2 de Gener. Les campanades de l’ església d’ a prop de casa meva invariablement continuaven sonant a les 9 del matí. Com cada dia m’ han despertat i han fet que tingui el mateix pensament, m’ hauria de llevar ....... uffff quina mandra . Tots aquests dies he fet el mateix recorregut. M’ aixeco per a beure un got d’ aigua i indefectiblement m’ en torno al llit a fer una mica el mandrós escoltant la radio. M’encanta fer-ho sempre que puc i ara estic de vacances.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
Però aquesta vegada ha estat una mica diferent. Tenir a algú que seu davant del llit mirant-te de manera insistent crea un cert neguit. Es tractava de la meva estimada germaneta que vol tan si vull com sinó anar a caminar acompanyada, per un dels molts recorreguts que hi ha al meu poble pensats per aquest fi.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
CASTANYADA- TOTS SANTS
Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
dijous, 1 de juliol del 2010
Crisi.
1 de Juliol, primer dia de rebaixes i més o menys de vacances!!!!!!!
Quina dolça sensació pensar que en principi i durant uns quants dies no tindré cap hora per llevar-me i sortir a corre-cuita de casa com la resta del any.
Però ara ve la qüestió principal a les vacances, ocupar el temps. Què fàcil era quan era una nena o una joveneta. Vivia completament despreocupada pensant només en la piscina i després en la platja. Però el més important era que podria estar al carrer amb els meus amics durant moltes hores.
Ara resulta que pràcticament és igual. Si no fos per la calor segurament em passaria moltes hores al carrer passejant i anant aquí i allà. Estic pensant en quin dia aniré a la platja........ Si no fos perquè he d’ estalviar, com sempre, enguany podria anar a l' India ..........A la fi i desprès d’una pila d’anys resulta que la meva vida en essència no ha canviat gaire.........no sé què pensar!
Arribat aquest punt de sobte me n’adono que si què ha canviat alguna cosa, i és la manera de plantejar-m’ho. Ja no ho faig amb la il•lusió de sempre. Ara resulta que no vull fer coses sinó que he de fer coses. De tota manera també pot ser que tot sigui com una mena de síndrome d’Estocolm. Si el fet de tenir la vida planificada durant la resta de l ‘any fa que deslligada d’aquests deures el meu ànim afluixi, serà qüestió de deixar passar alguns dies més i a veure què passa.
Ja em perdonareu però crec que com molts de nosaltres, haver d’ encoratjar-te a tu mateix durant tant de temps per la vida, esgota una mica i fa que l’estat d’ ànim com aquell que diu, i en el sentit més positiu desaparegui.
Crec que el retall salarial i la pujada de l’IVA sense dubte m’ha afectat bastant!!!!
dimecres, 2 de juny del 2010
A taula.
Avui mentre dinava a la feina m’ha passat una cosa prou curiosa i que sens dubte m’ha fet reflexionar i fins i tot documentar-me per assegurar-me que no m’havia confós quan he fet una afirmació bastant rotunda.
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
dilluns, 3 de maig del 2010
CASA MEVA
Ja fa ben bé 16 anys que vaig arribar a la que considero des de fa temps la meva escala. Li dic d’aquesta manera malgrat que visc en un edifici construït al 1925 i inaugurat per l’ exposició universal del 1929.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....
L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.
La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.
Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.
Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.
Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....
L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.
La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.
Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.
Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.
Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.
dimecres, 10 de març del 2010
...I ARA NEU!
No sé quants dies més durarà sentir a parlar als mitjans de comunicació, sobre la imprevisió del govern per la nevada caiguda recentment a Catalunya i de les repercussions que ha tingut per tots nosaltres.
Certament si que sentint a molts amics, companys i familiars explicant que van patir moltes incomoditats, jo em considero molt afortunada.
Aquest dia va ser especial per a mi per dos motius. No voldria ferir sensibilitats.
Però el que més em va agradar és l’efecte que havia produït a les persones que m’anava creuant. Algunes de les cares mostraven expressions de perplexitat, però en general el que reflexaven era un somriure de felicitat. Ens anàvem mirant als ulls, fins i tot fent comentaris els uns als altres sobre la bellesa dels carrers.
Revisant les fotos d’aquest dia me n' adono que els flocs de neu que es veuen en primer pla, brillen i llueixen probablement igual que els ulls de molts de nosaltres en ocasions especials.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Pluja.
És curiós com les olors en ocasions ens poden transportar a situacions ja viscudes, i que potser durant molt de temps no recordàvem.
Avui quan he sortit al carrer i malgrat ja fa molts dies que plou, he sentit una potent flaire d’ozó, que de manera quotidiana molts identifiquem com l’olor a pluja. En aquest moment he recordat dies de la meva infància a l’estiu i després d’una tempesta.
Si, en aquells temps era pràcticament l’únic motiu que podia fer que la mainada del meu carrer romanès reclosa a casa a l’espera de que escampés.
Recordo el neguit dels meus germans i jo, però sobretot la paciència de la nostra mare suportant fins i tot les discussions més banals que en aquells moments sorgien.
A la fi sempre, i malgrat que en uns instants el cel havia semblat que s’anés a obrir, de sobte el sol reeixia entre els núvols, molt sovint acompanyat del més esplendorós arc de sant Martí.
Yupiiiiiiii! ja podíem tornar a jugar el partit suspès de “Balón tiro”, o bé anar a trobar la cabana que secretament estàvem construint al costat d’un rierol proper, per comprovar si havia estat molt afectada, o potser agafar el camí per adreçar-nos a la piscina per aquell dia programada.
Al migdia i desprès de dinar, amb una calor sufocant, el nostre aire condicionat era intentar fer la migdiada al damunt de les rajoles del terra de casa, per tal de refrescar-nos una mica. Cap allà dos quarts de sis començàvem a treure el nas al carrer a veure si alguns dels nostres amics ja s’hi trobaven.
Però el millor eren les nits. Si perquè era el moment de trobada de petits i grans. Els meus pares i els veïns del carrer sortien al jardí, acompanyats molt sovint d’una cadira per petar la xerrada. Nosaltres ens ho passàvem d’allò més bé. Resulta que cada nit i durant una llarga estona el grup musical del poble assajava al davant , a una masia, i tots nosaltres ballavem la “Canción del verano”; recordo especialment “ Un rayo de sol”. Això i que mai varem tenir que picar al timbre. Les claus de les cases sempre estaven al pany i per fora.
Si, fins i tot quan ens havíem de recollir perquè es feia tard, moltes vegades cap a la una de la nit, no us penseu, ressonen en els meus records converses i rialles sentides des del llit i on de tant en tant reconeixia la veu del meu pare. Això feia que mica en mica m’anés adormint pensant que a l’endemà seria la primera de llevar-me per tal de poder donar una passejada amb la bicicleta compartida amb els meus germans.
Realment si hi ha alguna cosa de la meva infantesa que no canviaria per res del món són els moments que us acabo d’explicar.
dimecres, 20 de gener del 2010
Exceso de confianza.
La ocasión merece que esta vez escriba en castellano. Pienso que de esta manera no rompo con un compromiso que me hice cuando me inicié en este mundo del blog. El de hacerlo en catalán. Será la excepción que de vez en cuando confirme la regla.
Aunque recibí toda mi educación en castellano y en casa lo hablamos, siempre me sentí diferente por el hecho de no hablar catalán y de que nadie lo hiciera cuando se dirigían a mí. Eran así de educados. Supongo que en aquel momento ya intuía el valor integrador que tiene el conocer y sobre todo usar una lengua. Tuve la suerte de poder profundizar en ella en los estudios superiores que realicé. Era una asignatura obligatoria en los tres primeros cursos, junto con el latín y francés.
Así, paso a contaros una situación que llevo sufriendo ya hace algún tiempo y que soporto en función del momento con mejor o peor ánimo.
Resulta que hace unos años se me ocurrió avalar a mi actual ex-pareja. La razón fue que se había quedado sin trabajo y aposté por ayudarle a iniciar un negocio seguro. Confiaba plenamente en él y creí que yendo mal podría venderlo y satisfacer el correspondiente préstamo.
Fue pasando el tiempo y después de catorce años de convivencia nos separamos. Como más o menos lo decidimos de mutuo acuerdo, yo más y él menos, en principio no dudé ni por un instante que dejara de pagar.
Actualmente llevo abonados ya unos 7 meses por algo que nunca va a ser mío. Si amigos, se vendió el negocio que yo le avalé sin comunicármelo y por supuesto sin amortizar una muy considerable cantidad que le quedaba pendiente; es más aun intentó embaucarme para que le prestara dinero en efectivo. Existe una palabra que define su proceder, estafa.
Pero no todo queda ahí. Cuando fui a hablar con el banco que constituyó el préstamo con aval, del que soy cliente de toda la vida y que por no hacer no les he discutido ni una sola comisión, me encuentro que me dicen que no quieren problemas y aunque reclame al final me tocará pagar. Conseguir que morosos de este tipo paguen es difícil y costoso y ellos van a lo seguro, el aval.
Me quedé atónita al oírlos y no pude menos que replicarles que parecía mentira que favorecieran más al delincuente, en este caso mi ex, que a un buen cliente.
A día de ayer, y después de muchos esfuerzos he conseguido del banco un documento que me será válido si decido ponerle una demanda. Si se declara insolvente me tocará pagar. Si por mi parte dejo de hacerlo una temporada, me corresponderá hacerlo después con intereses de demora.
El coste emocional y económico, os podréis imaginar que no es poca cosa. Aún en algún momento me sorprendo pensando que las cosas le habrán ido mal y que no le ha quedado otra. Como me dice un amigo a modo de consuelo, si es que de buena que eres, pareces tonta.
Por cierto, “el negocio” consistía en la compra de una licencia de taxi. Ahora la ha vendido, sacándole un pingüe beneficio, ya que normalmente es un valor al alza. Además él no pierde su trabajo ya que puede continuar conduciendo como taxista impunemente, y de hecho así lo está haciendo como asalariado de otro. El carné de taxista lo conserva.
Así que recomiendo encarecidamente a todo el que haya leído lo expuesto que se aseguren antes de confiar en alguien. Como dice mi hermano que es muy práctico, si los bancos te hacen firmar un contrato de siete paginas, algo debe decir en cuanto a las advertencias. Se trata de informarnos bien. Pedid un aval con todo tipo de garantías.
Por mi parte la única que me valió era la confianza que tenia depositada en el y el cariño que le profesaba.
Aunque recibí toda mi educación en castellano y en casa lo hablamos, siempre me sentí diferente por el hecho de no hablar catalán y de que nadie lo hiciera cuando se dirigían a mí. Eran así de educados. Supongo que en aquel momento ya intuía el valor integrador que tiene el conocer y sobre todo usar una lengua. Tuve la suerte de poder profundizar en ella en los estudios superiores que realicé. Era una asignatura obligatoria en los tres primeros cursos, junto con el latín y francés.
Así, paso a contaros una situación que llevo sufriendo ya hace algún tiempo y que soporto en función del momento con mejor o peor ánimo.
Resulta que hace unos años se me ocurrió avalar a mi actual ex-pareja. La razón fue que se había quedado sin trabajo y aposté por ayudarle a iniciar un negocio seguro. Confiaba plenamente en él y creí que yendo mal podría venderlo y satisfacer el correspondiente préstamo.
Fue pasando el tiempo y después de catorce años de convivencia nos separamos. Como más o menos lo decidimos de mutuo acuerdo, yo más y él menos, en principio no dudé ni por un instante que dejara de pagar.
Actualmente llevo abonados ya unos 7 meses por algo que nunca va a ser mío. Si amigos, se vendió el negocio que yo le avalé sin comunicármelo y por supuesto sin amortizar una muy considerable cantidad que le quedaba pendiente; es más aun intentó embaucarme para que le prestara dinero en efectivo. Existe una palabra que define su proceder, estafa.
Pero no todo queda ahí. Cuando fui a hablar con el banco que constituyó el préstamo con aval, del que soy cliente de toda la vida y que por no hacer no les he discutido ni una sola comisión, me encuentro que me dicen que no quieren problemas y aunque reclame al final me tocará pagar. Conseguir que morosos de este tipo paguen es difícil y costoso y ellos van a lo seguro, el aval.
Me quedé atónita al oírlos y no pude menos que replicarles que parecía mentira que favorecieran más al delincuente, en este caso mi ex, que a un buen cliente.
A día de ayer, y después de muchos esfuerzos he conseguido del banco un documento que me será válido si decido ponerle una demanda. Si se declara insolvente me tocará pagar. Si por mi parte dejo de hacerlo una temporada, me corresponderá hacerlo después con intereses de demora.
El coste emocional y económico, os podréis imaginar que no es poca cosa. Aún en algún momento me sorprendo pensando que las cosas le habrán ido mal y que no le ha quedado otra. Como me dice un amigo a modo de consuelo, si es que de buena que eres, pareces tonta.
Por cierto, “el negocio” consistía en la compra de una licencia de taxi. Ahora la ha vendido, sacándole un pingüe beneficio, ya que normalmente es un valor al alza. Además él no pierde su trabajo ya que puede continuar conduciendo como taxista impunemente, y de hecho así lo está haciendo como asalariado de otro. El carné de taxista lo conserva.
Así que recomiendo encarecidamente a todo el que haya leído lo expuesto que se aseguren antes de confiar en alguien. Como dice mi hermano que es muy práctico, si los bancos te hacen firmar un contrato de siete paginas, algo debe decir en cuanto a las advertencias. Se trata de informarnos bien. Pedid un aval con todo tipo de garantías.
Por mi parte la única que me valió era la confianza que tenia depositada en el y el cariño que le profesaba.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Records.
Sovint em venen al cap, a mode d’imatges, situacions de la meva etapa escolar que ara i amb el criteri d’un adult les veig com paradoxes bastant crues i fins i tot surrealistes.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.
Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.
Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).
Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.
Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.
Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.
Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.
Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).
Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.
Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.
Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.
dijous, 29 d’octubre del 2009
A.M.O.R.
Gràcies a un amic molt estimat, al que estic molt agraïda, últimament he recuperat l’ interès per fer moltes activitats que havia oblidat que m’agradaven tant. Entre d’altres la meva antiga afició al cinema.
No puc estar-me de fer esment de la meva admiració per la pel·lícula ÀGORA. Vaig anar a veure-la amb l’expectativa que com n' havia sentit a parlar tan bé, potser em defraudaria, com d' altres vegades m’ha passat . Ben lluny d'aquesta idea ! A banda de donar una visió ajustada del moment històric en el que es situa la trama, la bellesa de les seves imatges, la interpretació magnifica i moltes coses que se m’escapen per manca de coneixements tècnics i cinèfils, us he de dir que el que més m’ha frapat és la preciosa història d’amor que es dibuixa i que personalment m’ha emocionat molt.
Preciosa per a mi perquè entenc que només per amor, en el sentit més extens de la paraula, es poden perdonar certes coses.
Jo sempre he pensat que en una relació sigui del tipus que sigui, l' honestedat i la confiança han de prevaldre sobre l' estimació i la passió.
La mala o bona gestió que podem fer dels nostres actes, pensaments i desitjos vers un altre, estan en una relació directament proporcional a la intensitat i qualitat dels sentiments que hi posem. Llavors és quan ens podem oblidar de les circumstàncies de cadascú.
La meva experiència personal en aquest aspecte és podria definir com un seguit de decepcions. Així, la veritat és que m' he tornat molt escèptica quan es tracta de l’amor d' una parella. La traïció, la gelosia, la manca de respecte, l' ambició, l' egoisme.... tot això sorgeix sovint en aquesta mena de relació.
Mai heu tingut una ex-parella? No us ho recomano. Malgrat intentis acabar de manera civilitzada i racional, la cosa no funciona. Crec que és impossible raonar quan no es pot controlar la impulsivitat que en major o menor grau tots tenim.
Sí, perquè quan es tracta d’aquests sentiments la situació no es pot resoldre com un problema matemàtic. Apliques la fórmula i ja està! De cop i en el moment menys oportú poses la pota, i el que hem estat reservant i guardant per tal de no fer mal a l’altre o per d’altres interessos surt. Llavors t’escridasses i el que és pitjor, no resols res.
Penso que l' Hipatia com bona filòsofa i matemàtica ho deuria intuir. L' intel·ligència, la racionalitat i la passió que va posar per la ciència i el coneixement, segurament no les hagués sabut combinar amb tanta saviesa si es tractés de caure en braços de qualsevol dels seus enamorats.
Així que em quedo amb la comprensió que va mostrar per ells malgrat un a un la van anar deixant de banda. En el fons sóc una romàntica i aquestes històries m’agrada pensar que existeixen, encara que em facin plorar.
No puc estar-me de fer esment de la meva admiració per la pel·lícula ÀGORA. Vaig anar a veure-la amb l’expectativa que com n' havia sentit a parlar tan bé, potser em defraudaria, com d' altres vegades m’ha passat . Ben lluny d'aquesta idea ! A banda de donar una visió ajustada del moment històric en el que es situa la trama, la bellesa de les seves imatges, la interpretació magnifica i moltes coses que se m’escapen per manca de coneixements tècnics i cinèfils, us he de dir que el que més m’ha frapat és la preciosa història d’amor que es dibuixa i que personalment m’ha emocionat molt.
Preciosa per a mi perquè entenc que només per amor, en el sentit més extens de la paraula, es poden perdonar certes coses.
Jo sempre he pensat que en una relació sigui del tipus que sigui, l' honestedat i la confiança han de prevaldre sobre l' estimació i la passió.
La mala o bona gestió que podem fer dels nostres actes, pensaments i desitjos vers un altre, estan en una relació directament proporcional a la intensitat i qualitat dels sentiments que hi posem. Llavors és quan ens podem oblidar de les circumstàncies de cadascú.
La meva experiència personal en aquest aspecte és podria definir com un seguit de decepcions. Així, la veritat és que m' he tornat molt escèptica quan es tracta de l’amor d' una parella. La traïció, la gelosia, la manca de respecte, l' ambició, l' egoisme.... tot això sorgeix sovint en aquesta mena de relació.
Mai heu tingut una ex-parella? No us ho recomano. Malgrat intentis acabar de manera civilitzada i racional, la cosa no funciona. Crec que és impossible raonar quan no es pot controlar la impulsivitat que en major o menor grau tots tenim.
Sí, perquè quan es tracta d’aquests sentiments la situació no es pot resoldre com un problema matemàtic. Apliques la fórmula i ja està! De cop i en el moment menys oportú poses la pota, i el que hem estat reservant i guardant per tal de no fer mal a l’altre o per d’altres interessos surt. Llavors t’escridasses i el que és pitjor, no resols res.
Penso que l' Hipatia com bona filòsofa i matemàtica ho deuria intuir. L' intel·ligència, la racionalitat i la passió que va posar per la ciència i el coneixement, segurament no les hagués sabut combinar amb tanta saviesa si es tractés de caure en braços de qualsevol dels seus enamorats.
Així que em quedo amb la comprensió que va mostrar per ells malgrat un a un la van anar deixant de banda. En el fons sóc una romàntica i aquestes històries m’agrada pensar que existeixen, encara que em facin plorar.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Com sóc...................
La por a sentir-nos enganyats o fer el ridícul fa que deixem de fer coses que de cor si faríem........o ens fa ràbia quedar-nos amb cara de tontos quan sentim que ens estan enredant.
No us ha passat mai tenir càrrec de consciència sense aparentment haver fet res malament?
Doncs no sé si serà per les reminiscències de l’educació rebuda o senzillament manera de ser. El cas és que dues anècdotes que m’han passat en poc temps podrien il·lustrar aquest sentiment.
La primera va succeir viatjant en metro. Un cop iniciat el viatge, un home d’uns 60 anys va començar, com passa de tant en tant, a explicar de manera telegràfica la seva situació personal. Havia sortit de l’hospital i es trobava sense feina. Demanava un ajut per tal de poder comprar uns medicaments que no es podia costejar...en aquest moment va ensenyar a tots els que el van voler mirar, el que semblava una recepta de la seguretat social. Finalitzada la seva exposició donà les gràcies per avançat amb l’afegit prou conegut de que era millor demanar que robar. Ningú, absolutament ningú d’aquell vagó li va donar res. Alguns miràvem dissimuladament als del costat com per ratificar la seva postura, com si el fet d’observar que cap dels presents ho fes els hi donés la raó.
La segona anècdota l’he viscuda avui mateix. Com persona bastant confiada vaig acceptar mitjançant trucada telefònica, l’oferta d’un organisme prou conegut; un regal que de manera aleatòria m’havia tocat en un sorteig. El tracte era que l’havien de remetre al meu domicili i jo només havia d’abonar les despeses de la tramesa. Ho vaig comentar a algú de confiança i aquesta persona va fer el crit al cel... que si era prou beneita, que això segurament era una enganyifa, que m’enredarien perquè els hi comprés alguna cosa....Em va angoixar tant la situació que vaig decidir en aquell precís moment, ja que m’havia compromès, que rebria el paquet, però amb cara de pressa, l’abric posat i la bossa penjant.
Arribat el dia i quan obro la porta em trobo a un senyor de mitjana edat i bona presència, però amb cara de cansat. Sense deixar-lo donar un pas i dient-li que tenia molta pressa, que l’havia esperat fins aquell moment, li demano els meus regals i ell molt amable me n’hi fa entrega. Desprès de donar-li els diners acordats em demana si li puc contestar a unes preguntes. Li recordo que tinc molta pressa i que ell havia arribat tard. Ell es disculpa, tot lamentant-se que no li respongués el qüestionari; matisant que era un estudi de mercat, ho accepta resignadament i marxa.
Les dues situacions han fet que un cop passades, em sentís bastant malament. La primera, amb el dubte de que fos veritat el que explicava. La segona perquè em vaig imaginar que la feina del senyor era prou dura i potser unes preguntetes de no res no m’haguessin suposat cap sacrifici.
Així a les dues he pres la postura més còmoda i comú dels mortals. No fer res. I això que sóc una beneita,.............. perquè segur que m’han estafat!
dijous, 15 d’octubre del 2009
Segurament estic passant una crisi i m’estic adaptant.........
L’avantatge de viatjar sol és que dona per fer moltes cabòries a l’hora que observes el que succeeix al teu voltant. De tota manera en relació a les converses que sento quan ho faig, no em puc fixar gaire en el seu contingut ja que els idiomes en els que es produeixen, la gran majoria són desconeguts per a mi. Recordo aquest estiu, en un dels meus freqüents viatgets en tren que vaig sentir una que em va cridar força l’atenció. Em vaig haver de fixar molt ja que el noi parlava en un andalús tancat i jo no tinc massa experiència per a entendre’l a la primera.
Així em vaig adonar que era una conversa a través del mòbil. A grans trets estava parlant amb la seva novia a la que acabava de veure. Seguint el fil semblava que ella no estava conforme amb el comiat que havia tingut per part d’ell. Després de fer-se uns quants retrets, deduint-lo per les paraules del noi, al final es van dir frases amables i tendres de comiat. Vaig pensar que maco és quan estàs enamorat, però a l’hora que complicat.
Una estona més tard quan estava arribant a la estació de Sants, sento la conversa d’aquest mateix noi amb dues o tres persones, andalusos també, que li demanaven de quina part d’ Andalusia era. Va contestar que en realitat havia nascut a Cornellà tot i que de pares gaditans i venia de visitar a la seva novia que era d’un poblet de Sevilla. Havia conservat bastant l’accent li diuen, i ell contestà que sí però que també podia parlar català. En aquell moment li van demanar si treballava i ell va dir que sí, però que la cosa estava magra. Tenia por de perdre la feina. Va afegir que ja era hora de casar-se amb la seva novia i formar una família. En aquest moment li van preguntar l’edat. Recordo que una dona li va dir que era molt jove per pensar tot això i ell va argumentar amb un to de lament, “ No creas, que voy ya para los ventiuno”. En sentir-lo em vaig quedar garrativada. Es sentia gran!
Caminant cap a casa no deixava de pensar i dir-me a mi mateixa que en realitat ens passem la vida desitjant que passi el temps, omplint la nostra vida d’activitats per ocupar-lo. També, que passada l’adolescència gairebé tots ens hem sentit més o menys responsables de la nostra vida, comportant això l’entrada al mon adult ( fer-se gran!). Ens comença a preocupar fer anys, però gairebé segur que molts pensen......... encara estic força bé!
En aquest moment em vaig adonar que els anys més o menys viscuts m’havien donat una lliçó. Aprendre a perdre el temps, gaudint dels petits moments, que al cap i a la fi són els que omplen la nostra vida.
Jo ara desitjo que el temps passi a poc a poc, per assaborir-lo, intentant no deixar-me aclaparar massa per res. Bastant tinc assumint el tracte de vostè, tornar-me invisible per molts ulls, la vista cansada.......
Si, de ben segur que estic passant una crisi... no se si faig bé de fer-vos aquestes confidències però us he de dir que no m’agrada fer-me gran i en aquests moments penso que qui digui el contrari menteix!
Així em vaig adonar que era una conversa a través del mòbil. A grans trets estava parlant amb la seva novia a la que acabava de veure. Seguint el fil semblava que ella no estava conforme amb el comiat que havia tingut per part d’ell. Després de fer-se uns quants retrets, deduint-lo per les paraules del noi, al final es van dir frases amables i tendres de comiat. Vaig pensar que maco és quan estàs enamorat, però a l’hora que complicat.
Una estona més tard quan estava arribant a la estació de Sants, sento la conversa d’aquest mateix noi amb dues o tres persones, andalusos també, que li demanaven de quina part d’ Andalusia era. Va contestar que en realitat havia nascut a Cornellà tot i que de pares gaditans i venia de visitar a la seva novia que era d’un poblet de Sevilla. Havia conservat bastant l’accent li diuen, i ell contestà que sí però que també podia parlar català. En aquell moment li van demanar si treballava i ell va dir que sí, però que la cosa estava magra. Tenia por de perdre la feina. Va afegir que ja era hora de casar-se amb la seva novia i formar una família. En aquest moment li van preguntar l’edat. Recordo que una dona li va dir que era molt jove per pensar tot això i ell va argumentar amb un to de lament, “ No creas, que voy ya para los ventiuno”. En sentir-lo em vaig quedar garrativada. Es sentia gran!
Caminant cap a casa no deixava de pensar i dir-me a mi mateixa que en realitat ens passem la vida desitjant que passi el temps, omplint la nostra vida d’activitats per ocupar-lo. També, que passada l’adolescència gairebé tots ens hem sentit més o menys responsables de la nostra vida, comportant això l’entrada al mon adult ( fer-se gran!). Ens comença a preocupar fer anys, però gairebé segur que molts pensen......... encara estic força bé!
En aquest moment em vaig adonar que els anys més o menys viscuts m’havien donat una lliçó. Aprendre a perdre el temps, gaudint dels petits moments, que al cap i a la fi són els que omplen la nostra vida.
Jo ara desitjo que el temps passi a poc a poc, per assaborir-lo, intentant no deixar-me aclaparar massa per res. Bastant tinc assumint el tracte de vostè, tornar-me invisible per molts ulls, la vista cansada.......
Si, de ben segur que estic passant una crisi... no se si faig bé de fer-vos aquestes confidències però us he de dir que no m’agrada fer-me gran i en aquests moments penso que qui digui el contrari menteix!
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Em costa molt definir quines sensacions experimento cada cop que visito a una familiar que per motius de salut es troba reclusa en una residència des de fa uns mesos.
Ahir mentre l’acompanyava en el seu sopar vaig observar com sempre els grupets que s’anaven formant a la zona multiusos i que en aquell moment es constituïa com el menjador.
A destacar en primer lloc la proporció 3 x 15, responent així a la estadística per tots coneguda de major supervivència de la dona sobre l’home.
Sentint converses escoltava fer menció al seu difunt espòs, als fills que no podien fer-se càrrec d’ells..... a les plantes abandonades a la seva sort al terrat de la seva enyorada casa.......comentaris sobre vides passades. Veia també la gent que s’aïllava i/ o establia poques o cap relació amb els altres.
Tot això m’ha fet recordar i establir un paral·lelisme amb la meva feina en una classe de P-3 anys i en el moment actual d’inici de curs, el període d’adaptació. Així doncs, penso que a qualsevol edat hi ha qui es relaciona, qui s’aïlla i qui no vol assumir la situació com si d’un nen/nena de 3 anys es tractés i allò fos un malson. Només que aquí, la gran majoria no disposen del vincle afectiu que pot donar seguretat i estabilitat emocional.......Aquí la gran majoria es troben i es senten segurament molt sols.
Sempre surto de la meva visita amb el cor encongit, intuint a més un futur cada cop més proper, però a l’hora em sorprenc prometent-me a mi mateixa que si em trobo en aquesta situació intentaré formar part del grup dels optimistes, on es valora la relació amb els altres, ja que les penes i les alegries compartides segur que són sempre menys o més.
Ahir mentre l’acompanyava en el seu sopar vaig observar com sempre els grupets que s’anaven formant a la zona multiusos i que en aquell moment es constituïa com el menjador.
A destacar en primer lloc la proporció 3 x 15, responent així a la estadística per tots coneguda de major supervivència de la dona sobre l’home.
Sentint converses escoltava fer menció al seu difunt espòs, als fills que no podien fer-se càrrec d’ells..... a les plantes abandonades a la seva sort al terrat de la seva enyorada casa.......comentaris sobre vides passades. Veia també la gent que s’aïllava i/ o establia poques o cap relació amb els altres.
Tot això m’ha fet recordar i establir un paral·lelisme amb la meva feina en una classe de P-3 anys i en el moment actual d’inici de curs, el període d’adaptació. Així doncs, penso que a qualsevol edat hi ha qui es relaciona, qui s’aïlla i qui no vol assumir la situació com si d’un nen/nena de 3 anys es tractés i allò fos un malson. Només que aquí, la gran majoria no disposen del vincle afectiu que pot donar seguretat i estabilitat emocional.......Aquí la gran majoria es troben i es senten segurament molt sols.
Sempre surto de la meva visita amb el cor encongit, intuint a més un futur cada cop més proper, però a l’hora em sorprenc prometent-me a mi mateixa que si em trobo en aquesta situació intentaré formar part del grup dels optimistes, on es valora la relació amb els altres, ja que les penes i les alegries compartides segur que són sempre menys o més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)