L’avantatge de viatjar sol és que dona per fer moltes cabòries a l’hora que observes el que succeeix al teu voltant. De tota manera en relació a les converses que sento quan ho faig, no em puc fixar gaire en el seu contingut ja que els idiomes en els que es produeixen, la gran majoria són desconeguts per a mi. Recordo aquest estiu, en un dels meus freqüents viatgets en tren que vaig sentir una que em va cridar força l’atenció. Em vaig haver de fixar molt ja que el noi parlava en un andalús tancat i jo no tinc massa experiència per a entendre’l a la primera.
Així em vaig adonar que era una conversa a través del mòbil. A grans trets estava parlant amb la seva novia a la que acabava de veure. Seguint el fil semblava que ella no estava conforme amb el comiat que havia tingut per part d’ell. Després de fer-se uns quants retrets, deduint-lo per les paraules del noi, al final es van dir frases amables i tendres de comiat. Vaig pensar que maco és quan estàs enamorat, però a l’hora que complicat.
Una estona més tard quan estava arribant a la estació de Sants, sento la conversa d’aquest mateix noi amb dues o tres persones, andalusos també, que li demanaven de quina part d’ Andalusia era. Va contestar que en realitat havia nascut a Cornellà tot i que de pares gaditans i venia de visitar a la seva novia que era d’un poblet de Sevilla. Havia conservat bastant l’accent li diuen, i ell contestà que sí però que també podia parlar català. En aquell moment li van demanar si treballava i ell va dir que sí, però que la cosa estava magra. Tenia por de perdre la feina. Va afegir que ja era hora de casar-se amb la seva novia i formar una família. En aquest moment li van preguntar l’edat. Recordo que una dona li va dir que era molt jove per pensar tot això i ell va argumentar amb un to de lament, “ No creas, que voy ya para los ventiuno”. En sentir-lo em vaig quedar garrativada. Es sentia gran!
Caminant cap a casa no deixava de pensar i dir-me a mi mateixa que en realitat ens passem la vida desitjant que passi el temps, omplint la nostra vida d’activitats per ocupar-lo. També, que passada l’adolescència gairebé tots ens hem sentit més o menys responsables de la nostra vida, comportant això l’entrada al mon adult ( fer-se gran!). Ens comença a preocupar fer anys, però gairebé segur que molts pensen......... encara estic força bé!
En aquest moment em vaig adonar que els anys més o menys viscuts m’havien donat una lliçó. Aprendre a perdre el temps, gaudint dels petits moments, que al cap i a la fi són els que omplen la nostra vida.
Jo ara desitjo que el temps passi a poc a poc, per assaborir-lo, intentant no deixar-me aclaparar massa per res. Bastant tinc assumint el tracte de vostè, tornar-me invisible per molts ulls, la vista cansada.......
Si, de ben segur que estic passant una crisi... no se si faig bé de fer-vos aquestes confidències però us he de dir que no m’agrada fer-me gran i en aquests moments penso que qui digui el contrari menteix!
M'has emocionat
ResponElimina