A CASA.

Passar uns dies d’ introspecció motivada per circumstàncies pròpies o alienes és quasi obligatori. Ocupar el temps llegint, escoltant la ràdio, mirant la tele, a l’ordinador o parlant per telèfon et pot deixar mig cega , sorda, muda, alhora que bastant farta. Qui em coneix i llegeixi aquesta reflexió potser ho posarà en dubte però. Així que deixar anar el cap i sobretot barrejar records amb l’ actualitat més immediata no deixa de ser un exercici força senzill. Evocant la meva innocència més sincera, la dels dotze o tretze anys dels anys 70, penso amb quina prevenció anava a la rambla del meu poble anomenada amb encert per tothom com el passeig. Es deia que pel seu costat esquerre circulava gent poc recomanable. Jo sempre em preguntava com podia ser que segons l’ enfilés per dalt o per baix aquesta gent podia variar gairebé del tot. Jo me’ls mirava i pensava que la gran majoria eren cares conegudes i no entenia res. La connotació de mala gent podia passar com l’ expressió que havia llegit tantes vegades respecte als forans que apareixien a l’ indret de torn, a les novel•letes de vaquers de Marcial L. Estefania que pispava al meu germà. La veritat que visitants tampoc en veia gaires i en general tenien bon aspecte. Una mica més endavant parlàvem i comentàvem a la colla d’ amics la repressió a la que estàvem sotmesos per l’ estat, que no podies expressar les teves opinions sobre política o religió, malgrat senties a lo millor posar com un drap brut a qualsevol dels amics quan no hi eren. De fet en aquells temps jo no entenia res de política i pensava que si una mica de religió, com la majoria de les meves amigues. Els nois però sempre estaven parlant i anomenant noms més coneguts o menys per mi en funció del que havia pogut sentir a la televisió, que no a casa. A mesura que vaig anar creixent i el fet de sortir a ciutat, em va ajudar a fer-me una idea de com anava tot. Mai m’ha interessat ni poc ni molt la política ni la religió, però he procurat sempre respectar les idees de tothom encara que no les compartís. El que ara entenc és que aquells que no solament permeten que d’ altres passin penúries de tota mena sinó que a més ho provoquen dictant lleis prou injustes i retrògrades, aquests si que responen sens dubte a un significat més ajustat de “mala gent”. Però encara és més irònic i fins i tot grotesc que malgrat els anys, tot i sabent el que podia esdevenir d’ una banda o de l’ altra, els hem anat votant entre tots.