Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor/hivern. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor/hivern. Mostrar tots els missatges

diumenge, 31 d’octubre del 2010

CASTANYADA- TOTS SANTS

Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.

Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?

Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.

Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada,  dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.

De tota manera ara penso que fer aquestes visites,  encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Tornem a començar.

L ‘ estiu i les vacances de sobte em queden una mica llunyans. El que porto treballant, tot just una setmaneta i escacs ha fet que es vagin diluint encara que siguin un dolç record.

Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.

Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.

En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica,  els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.

Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .

Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Mirant pel balcó.

Sembla que finalment arriben dies de fred, d’aquests que fan que la mandra esdevingui protagonista de molts moments.

Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.

M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.

He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.

I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.

El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!