Les caramelles.

Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .

Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.

Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.

Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.

Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.

Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.