Records.

Sovint em venen al cap, a mode d’imatges, situacions de la meva etapa escolar que ara i amb el criteri d’un adult les veig com paradoxes bastant crues i fins i tot surrealistes.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.

Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.

Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).

Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.

Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.

Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.