La neu cau dolçament sobre les branques dels arbres i ja deixa un bon gruix al terra. Espiant darrera la finestra imagino com quedarà tot si continua fent-ho varies hores. El veí del costat treu el cap i amb una pala comença a retirar-la del davant de casa seva fent camí per poder-hi arribar fins el seu cotxe. Sé que té problemes a la feina i haurà d’ esforçar-se per arribar a l’ hora. Tal com està tot ha de fer mans i mànigues per procurar el millor per la seva família. Els quatre fills , la seva muller i els avis són massa boques que alimentar amb un sol sou. Fins fa uns mesos la Maria havia treballat a una botiga al poble del costat però l’ han tancada.. No estan gens bé. Fins i tot sento més d’ una discussió entre ells. De moment han anat passant amb els estalvis que havien fet per tal de poder pagar el lloguer de la casa i els estudis dels seu fills. En Joan encara la conserva ja que ha accedit a treballar més hores amb una reducció important del seu sou. Realment estan molt preocupats pel seu futur. El xicot gran estudia a ciutat Medicina però no saben si podran mantenir la seva estada. Potser haurà de plegar ja que ha buscat treball per tal de costejar -se part de les despeses i de moment no ha trobat res de res.....
Podria continuar amb aquest relat agafant una mica d’ aquí i una mica d’ allà, fent present les tristes històries que sento al meu voltant i sense ànim de ser pretensiosa faria a lo millor un best-seller a l’ estil de Charles Dickens o qualsevol altre autor cronista d’ època. Ja sé que aquesta mena de situacions i d’altres molt més punyents han existit i existiran arreu....
Jo no em puc queixar, malgrat que com tothom tinc les meves cosetes. Tot i essent de l’ opinió que la vida l’ hem d’afrontar amb optimisme i relativitzant tot el que ens presenta estareu amb mi que mantenir els ànims davant d’ aquestes circumstàncies ha de costar. Venen temps durs per a molts i penso que una reflexió d’on estem i a on anem mai estarà de més.
