RETALLADES.

Època de retallades i més retallades. Sembla que som a una espiral sense fi. Van anunciant amb la boca petita i de manera sistemàtica aquest o altre ajust, això si lloant les excel•lències que encara ens queden malgrat tot. De ben a prop ho sé i us puc explicar que si heu de rebre qualsevol tractament més llarg de tres mesos i per aquest motiu estar de baixa, que sabeu que a partir del tercer mes el vostre sou, qui en tingui és clar, es veurà disminuït de manera considerable. Estic parlant d’ un tractament de quimioteràpia que per si de cas algú no ho sap es pot allargar en el temps de manera imprevisible. O sigui que a l’ hora que fan els comptes que més els hi convenen i s’ encoratgen a fer-ho en els serveis que més incidència poden tenir en tots nosaltres, ho fan també en el nostre cor i en el nostre ànim. No hi ha prou amb la preocupació per la malaltia sobrevinguda i no desitjada i amb l’ inquietud que tot plegat deu comportar. Cal fer esment de l’ encariment que això suposa per a una família en desplaçaments, aliments, medicaments... A la fi al desgast psicològic que tot això implica per qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies, afegir el neguit de potser no arribar a final de mes per aquest motiu. La vida és de ben segur el tresor més apreciat del que tots disposem. Es molt injust que la seva cura, independentment de l’ indret del món on ens trobem, quedi reduïda simplement a una qüestió de números. Vull pensar que el fet de que uns disposin dels altres de manera tan cruel i banal sigui a causa d’ una anomalia genètica que algun dia aconseguirem fer desaparèixer.

VIURE LA VIDA

Una teula de la porxada del jardí està a punt de caure. D’un salt ens hem apartat ràpid de la seva vertical i en aquell precís moment ha lliscat i s’ ha estimbat sobre el terra esmicolant-se en trossets molt petits.
Amb l’ escombra i el recollidor hem replegat les seves restes i les hem abocat al contenidor del costat de casa. De seguida hem pensat que la teulada no aguantarà massa sense una revisió a fons. De fet comença a haver signes molt clars d’ humitats a algunes de les habitacions. Com badem una mica i plogui més del compte, es faran goteres en un tres i no res.
Això em fa pensar que les cases com les persones necessiten de tant en tant una revisió i molt sovint una remodelació de dins a fora i de fora a dins.
Hi ha gent per a tot encara que no tot val, almenys per alguns. N’ hi ha que contínuament necessiten fer canvis, en el seu vestuari, a la seva imatge, de casa, de cotxe, de mòbil, de parella, fins i tot de família. N’hi ha d’altra, més conservadora que busca i possiblement li dona més seguretat precisament el contrari, fer - ne pocs. Així no els agrada massa bellugar-se del seu lloc de residència, sovint rebutgen ampliar les seves amistats, pocs canvis si els es possible a la feina, sempre la mateixa imatge......
Però fem el que fem i visquem com visquem, el nostre cos va evolucionant amb el pas dels anys veient-lo reflectit de manera ben palesa al mirall de casa i als rostres dels amics i de la gent de l’ entorn més proper. Mica en mica el nostres pensaments i sentiments sovint es quedaran suspesos enmig d’ aquest procés, encallats en un passat entestat en estar més present que el que vivim quotidianament. Moments molt importants de la nostra existència hagi estat aquesta molt dinàmica o potser més estàtica. De fet la vida és viure-la però a l’hora sentir-la. Malgrat tracem un planning estudiat de tot el que voldríem fer, afortunadament sempre ens sorprendrà. Diuen que al final tota ella passa per la teva ment en qüestió de segons, sigui llarga o curta, intensa o més tranquil•la. Probablement en aquesta situació tots pensem el mateix. Rememorarem els moments més feliços de la nostra infància, joventut i maduresa lligats amb la nostra família i amics, potser la claror d’un dia lluminós envoltant un bonic paisatge i a la fi, poca cosa més.

PREVISIÓ DELS TEMPS

La neu cau dolçament sobre les branques dels arbres i ja deixa un bon gruix al terra. Espiant darrera la finestra imagino com quedarà tot si continua fent-ho varies hores. El veí del costat treu el cap i amb una pala comença a retirar-la del davant de casa seva fent camí per poder-hi arribar fins el seu cotxe. Sé que té problemes a la feina i haurà d’ esforçar-se per arribar a l’ hora. Tal com està tot ha de fer mans i mànigues per procurar el millor per la seva família. Els quatre fills , la seva muller i els avis són massa boques que alimentar amb un sol sou. Fins fa uns mesos la Maria havia treballat a una botiga al poble del costat però l’ han tancada.. No estan gens bé. Fins i tot sento més d’ una discussió entre ells. De moment han anat passant amb els estalvis que havien fet per tal de poder pagar el lloguer de la casa i els estudis dels seu fills. En Joan encara la conserva ja que ha accedit a treballar més hores amb una reducció important del seu sou. Realment estan molt preocupats pel seu futur. El xicot gran estudia a ciutat Medicina però no saben si podran mantenir la seva estada. Potser haurà de plegar ja que ha buscat treball per tal de costejar -se part de les despeses i de moment no ha trobat res de res.....

Podria continuar amb aquest relat agafant una mica d’ aquí i una mica d’ allà, fent present les tristes històries que sento al meu voltant i sense ànim de ser pretensiosa faria a lo millor un best-seller a l’ estil de Charles Dickens o qualsevol altre autor cronista d’ època. Ja sé que aquesta mena de situacions i d’altres molt més punyents han existit i existiran arreu....
Jo no em puc queixar, malgrat que com tothom tinc les meves cosetes. Tot i essent de l’ opinió que la vida l’ hem d’afrontar amb optimisme i relativitzant tot el que ens presenta estareu amb mi que mantenir els ànims davant d’ aquestes circumstàncies ha de costar. Venen temps durs per a molts i penso que una reflexió d’on estem i a on anem mai estarà de més.

CONSELLS SOLIDARIS??

Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.

Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.

Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.

De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.

Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!

No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.

CARNAVAL

Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.

En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.

Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....

De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.

Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,


¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Tornem a començar.

L ‘ estiu i les vacances de sobte em queden una mica llunyans. El que porto treballant, tot just una setmaneta i escacs ha fet que es vagin diluint encara que siguin un dolç record.

Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.

Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.

En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica,  els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.

Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .

Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.

A taula.

Avui mentre dinava a la feina m’ha passat una cosa prou curiosa i que sens dubte m’ha fet reflexionar i fins i tot documentar-me per assegurar-me que no m’havia confós quan he fet una afirmació bastant rotunda.

Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.

De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.

Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.

En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.

Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .

Relacions.

És clar que l’esser humà al llarg dels temps si ha aconseguit evolucionar, en gran part ha estat degut a la seva capacitat de raciocini, el qüestionar- se tot allò que l’envolta i la necessitat d’aplanar el camí perquè el dia a dia fos més senzill. Diria que tot això ho podríem fer encabir en una qualitat que el caracteritza de manera especial, la seva curiositat per tot. Així al llarg de la història hi ha hagut gent amb ments privilegiades , que s’han ocupat d’obtenir grans avenços dels que s’han beneficiat en major o menor mesura tota la humanitat.

Però la mateixa qualitat en segons qui, de vegades esdevé en quelcom que jo anomenaria com la tafaneria més recalcitrant.
Aquesta mena de persones habitualment són inofensives; ja sabem allò que és diu de que mig món parla de l’altre mig. Això distreu molt la nostra vida i fins i tot ha estat el paradigma de molts programes d’un dubtós èxit a la televisió.

Però de tant en tant tots hem conegut d’ a prop algú que fa del coneixement dels demés i les seves relacions el centre de la seva vida d’una manera malaltissa.
Aquesta mena de persones són de les que molt sovint diem, però mira que és dolenta!
Van a fer mal de manera molt subtil, manipulant a la gent i predisposant uns contra els altres.

Avui m’he sentit avergonyida del tracte donat a una companya per part d’una altra, i de com aquesta última s’ho treballarà de tal manera que convencerà a molts de la seva raó.

Em sento molt decebuda i penso que aquesta mena de persones se’ls ha de parar els peus.

Vivim en una societat organitzada per ..........quants?

L’ordre sense ser cap obsessió sempre m’ha proporcionat una part de la seguretat que al llarg de la meva vida m’ha faltat en molts moments. Establir-se a un mateix una sèrie de rutines i obligacions pot ajudar a passar tràngols que depèn de com siguis t’ocupen massa temps la ment. Ja des de ben petits, que a casa i a l’escola hagi unes normes, horaris i rutines fa que mica en mica ens anem situant en el temps i l’espai que ens envolta. Això fa que aprenguem a organitzar-nos de manera quotidiana i segurament a estructurar el nostre pensament.

A mesura que anem creixent descobrim que transgredir l’ordre ens proporciona un cert plaer ja que ens fa sortir de la rutina diària. Però arriba un moment que tot l’ establert ens pot fer nosa. Moltes vegades en aquest punt ens diuen que emocionalment no estem equilibrats, que som persones que anem molt a la nostra, a la fi uns egoistes immadurs, asocials i rars. És que si fossis seriós i fessis les coses com s’han de fer!..... molt sovint ens hem sentit aquests retrets majoritàriament adreçats d’adults a adolescents.

Doncs jo que es suposa que he de ser una persona més que adulta, encara de tant en tant els sento, fins i tot venint de gent bastant més jove i és que em costa molt passar i creure’m aquestes normes, malgrat això faci que estigui en el lloc correcte i així respondre a les expectatives de la gent que m’envolta.

La veritat és que amb tot , pertanyo a una generació de reprimits i em rebenta tenir que reconèixer que aquest fet encara avui en dia em marca bastant. Si, perquè tendim a pensar que a determinada edat ens hem organitzat la vida al nostre gust, però no la vida ens la continuen organitzant uns quants.