Mirant pel balcó.

Sembla que finalment arriben dies de fred, d’aquests que fan que la mandra esdevingui protagonista de molts moments.

Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.

M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.

He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.

I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.

El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!

Comiat.

Tinc el costum cada matí d’escoltar la radio per estar una mica assabentada del que passa pel món. No és massa estona però si la suficient per a fer-me cinc cèntims de l’actualitat. Des de fa molts anys aquest aparell em distreu i em fa companyia.
Així avui com cada dia, a banda d’informar-me del temps, això m’ajuda bastant a fer una tria encertada de la roba que m’he de posar en aquest temps tan dislocat, de sobte sento que és el dia mundial contra la sida.

Cada dia és significant sobre algun tema punyent com ara, la violència de gènere, el càncer, les malalties mentals... Recordo aquestes dues últimes entre d’altres com bastants recents i molt importants per a mi pel fet de tenir-les molt a prop meu. Potser en un altre moment parlaré d’elles però, en aquest dia, em vull centrar en el tema de la sida d’una manera molt personal. Si, perquè li dec a un amic molt estimat que fa 15 anys va morir a conseqüència d’aquesta malaltia.

Encara tinc present el dia que em van trucar per telèfon dient-me que havia mort de manera inesperada. El meu cor bategà molt fort, confirmant aquesta notícia les sospites que des de feia temps tenia sobre la situació del meu company d’estudis.
No ens veiem gaire ja que cadascú havia fet la seva vida, cosa molt normal, però de tan en tan ens trobàvem i recordàvem moments molt feliços de joventut, d’aquests que t’uneixen per sempre. Però quan va estar malat, no m’ho va fer saber. Potser per vergonya, per delicadesa o por, o per tot plegat. L’únic que us puc dir és que sento en l’ànima no haver-nos pogut acomiadar . No va ser just que per l' incomprensió i l’ estigma que va suposar l’aparició d’aquest temible virus , molts més no van poder-ho fer. Va per tu amic estimat,

TE QUISE, TE QUIERO Y SIEMPRE TE QUERRE, PERO SOBRE TODO TE RECORDARE.