Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada