dilluns, 23 de desembre del 2013

A CASA.

Passar uns dies d’ introspecció motivada per circumstàncies pròpies o alienes és quasi obligatori. Ocupar el temps llegint, escoltant la ràdio, mirant la tele, a l’ordinador o parlant per telèfon et pot deixar mig cega , sorda, muda, alhora que bastant farta. Qui em coneix i llegeixi aquesta reflexió potser ho posarà en dubte però. Així que deixar anar el cap i sobretot barrejar records amb l’ actualitat més immediata no deixa de ser un exercici força senzill. Evocant la meva innocència més sincera, la dels dotze o tretze anys dels anys 70, penso amb quina prevenció anava a la rambla del meu poble anomenada amb encert per tothom com el passeig. Es deia que pel seu costat esquerre circulava gent poc recomanable. Jo sempre em preguntava com podia ser que segons l’ enfilés per dalt o per baix aquesta gent podia variar gairebé del tot. Jo me’ls mirava i pensava que la gran majoria eren cares conegudes i no entenia res. La connotació de mala gent podia passar com l’ expressió que havia llegit tantes vegades respecte als forans que apareixien a l’ indret de torn, a les novel•letes de vaquers de Marcial L. Estefania que pispava al meu germà. La veritat que visitants tampoc en veia gaires i en general tenien bon aspecte. Una mica més endavant parlàvem i comentàvem a la colla d’ amics la repressió a la que estàvem sotmesos per l’ estat, que no podies expressar les teves opinions sobre política o religió, malgrat senties a lo millor posar com un drap brut a qualsevol dels amics quan no hi eren. De fet en aquells temps jo no entenia res de política i pensava que si una mica de religió, com la majoria de les meves amigues. Els nois però sempre estaven parlant i anomenant noms més coneguts o menys per mi en funció del que havia pogut sentir a la televisió, que no a casa. A mesura que vaig anar creixent i el fet de sortir a ciutat, em va ajudar a fer-me una idea de com anava tot. Mai m’ha interessat ni poc ni molt la política ni la religió, però he procurat sempre respectar les idees de tothom encara que no les compartís. El que ara entenc és que aquells que no solament permeten que d’ altres passin penúries de tota mena sinó que a més ho provoquen dictant lleis prou injustes i retrògrades, aquests si que responen sens dubte a un significat més ajustat de “mala gent”. Però encara és més irònic i fins i tot grotesc que malgrat els anys, tot i sabent el que podia esdevenir d’ una banda o de l’ altra, els hem anat votant entre tots.

dimarts, 23 de juliol del 2013

VACANCES

L’ aire acarona l’ estança. Entra pel finestral de la terrassa i tafaneja tota la casa de manera continuada. Em sento alleugerida. Desprès de la xafogor i de la calor que ha fet avui, finalment es pot respirar. Les 7 de la tarda. Moment d’ impàs on el pis es refresca de manera natural i al carrer comença a desprendre’s l´escalfor del terra, amb un intent de potser reutilitzar aquesta energia. Sortiré a fer un passeig i segur que em cremaran els peus i sentiré l’ anguniosa sensació que d’ un moment a l’ altre he de caure. Entre alguns motius sóc de pressió més aviat baixa i l’estiu no m’afavoreix massa. Disposo de l’ aire condicionat per si la cosa es posa magra, però de moment vaig aguantant. Direu que a qui pot interessar tot això? Jajajaja la veritat és que estic una mica avorrida i he pensat que descriure aquest moment podia activar la meva ment emmandrida. Sento com canta un ocell que crec s’ ha instal•la’t a una palmera immensa que roman al jardí de la casa. Tanco els ulls i puc imaginar estar sota d’ un arbre de qualsevol lloc tranquil, ocupant el temps pensant que serà de la meva vida. Tenint almenys de moment una feina segura i una bona salut, puc donar-me el luxe de fer-ho despreocupadament. De fet encara somio com quan era una nena i mira que d’ això ja fa una estona llarga.... A la fi només puc estar agraïda de poder-ho fer.

dimecres, 4 de juliol del 2012

RETALLADES.

Època de retallades i més retallades. Sembla que som a una espiral sense fi. Van anunciant amb la boca petita i de manera sistemàtica aquest o altre ajust, això si lloant les excel•lències que encara ens queden malgrat tot. De ben a prop ho sé i us puc explicar que si heu de rebre qualsevol tractament més llarg de tres mesos i per aquest motiu estar de baixa, que sabeu que a partir del tercer mes el vostre sou, qui en tingui és clar, es veurà disminuït de manera considerable. Estic parlant d’ un tractament de quimioteràpia que per si de cas algú no ho sap es pot allargar en el temps de manera imprevisible. O sigui que a l’ hora que fan els comptes que més els hi convenen i s’ encoratgen a fer-ho en els serveis que més incidència poden tenir en tots nosaltres, ho fan també en el nostre cor i en el nostre ànim. No hi ha prou amb la preocupació per la malaltia sobrevinguda i no desitjada i amb l’ inquietud que tot plegat deu comportar. Cal fer esment de l’ encariment que això suposa per a una família en desplaçaments, aliments, medicaments... A la fi al desgast psicològic que tot això implica per qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies, afegir el neguit de potser no arribar a final de mes per aquest motiu. La vida és de ben segur el tresor més apreciat del que tots disposem. Es molt injust que la seva cura, independentment de l’ indret del món on ens trobem, quedi reduïda simplement a una qüestió de números. Vull pensar que el fet de que uns disposin dels altres de manera tan cruel i banal sigui a causa d’ una anomalia genètica que algun dia aconseguirem fer desaparèixer.

dimecres, 11 d’abril del 2012

VIURE LA VIDA

Una teula de la porxada del jardí està a punt de caure. D’un salt ens hem apartat ràpid de la seva vertical i en aquell precís moment ha lliscat i s’ ha estimbat sobre el terra esmicolant-se en trossets molt petits.
Amb l’ escombra i el recollidor hem replegat les seves restes i les hem abocat al contenidor del costat de casa. De seguida hem pensat que la teulada no aguantarà massa sense una revisió a fons. De fet comença a haver signes molt clars d’ humitats a algunes de les habitacions. Com badem una mica i plogui més del compte, es faran goteres en un tres i no res.
Això em fa pensar que les cases com les persones necessiten de tant en tant una revisió i molt sovint una remodelació de dins a fora i de fora a dins.
Hi ha gent per a tot encara que no tot val, almenys per alguns. N’ hi ha que contínuament necessiten fer canvis, en el seu vestuari, a la seva imatge, de casa, de cotxe, de mòbil, de parella, fins i tot de família. N’hi ha d’altra, més conservadora que busca i possiblement li dona més seguretat precisament el contrari, fer - ne pocs. Així no els agrada massa bellugar-se del seu lloc de residència, sovint rebutgen ampliar les seves amistats, pocs canvis si els es possible a la feina, sempre la mateixa imatge......
Però fem el que fem i visquem com visquem, el nostre cos va evolucionant amb el pas dels anys veient-lo reflectit de manera ben palesa al mirall de casa i als rostres dels amics i de la gent de l’ entorn més proper. Mica en mica el nostres pensaments i sentiments sovint es quedaran suspesos enmig d’ aquest procés, encallats en un passat entestat en estar més present que el que vivim quotidianament. Moments molt importants de la nostra existència hagi estat aquesta molt dinàmica o potser més estàtica. De fet la vida és viure-la però a l’hora sentir-la. Malgrat tracem un planning estudiat de tot el que voldríem fer, afortunadament sempre ens sorprendrà. Diuen que al final tota ella passa per la teva ment en qüestió de segons, sigui llarga o curta, intensa o més tranquil•la. Probablement en aquesta situació tots pensem el mateix. Rememorarem els moments més feliços de la nostra infància, joventut i maduresa lligats amb la nostra família i amics, potser la claror d’un dia lluminós envoltant un bonic paisatge i a la fi, poca cosa més.

dijous, 2 de febrer del 2012

PREVISIÓ DELS TEMPS

La neu cau dolçament sobre les branques dels arbres i ja deixa un bon gruix al terra. Espiant darrera la finestra imagino com quedarà tot si continua fent-ho varies hores. El veí del costat treu el cap i amb una pala comença a retirar-la del davant de casa seva fent camí per poder-hi arribar fins el seu cotxe. Sé que té problemes a la feina i haurà d’ esforçar-se per arribar a l’ hora. Tal com està tot ha de fer mans i mànigues per procurar el millor per la seva família. Els quatre fills , la seva muller i els avis són massa boques que alimentar amb un sol sou. Fins fa uns mesos la Maria havia treballat a una botiga al poble del costat però l’ han tancada.. No estan gens bé. Fins i tot sento més d’ una discussió entre ells. De moment han anat passant amb els estalvis que havien fet per tal de poder pagar el lloguer de la casa i els estudis dels seu fills. En Joan encara la conserva ja que ha accedit a treballar més hores amb una reducció important del seu sou. Realment estan molt preocupats pel seu futur. El xicot gran estudia a ciutat Medicina però no saben si podran mantenir la seva estada. Potser haurà de plegar ja que ha buscat treball per tal de costejar -se part de les despeses i de moment no ha trobat res de res.....

Podria continuar amb aquest relat agafant una mica d’ aquí i una mica d’ allà, fent present les tristes històries que sento al meu voltant i sense ànim de ser pretensiosa faria a lo millor un best-seller a l’ estil de Charles Dickens o qualsevol altre autor cronista d’ època. Ja sé que aquesta mena de situacions i d’altres molt més punyents han existit i existiran arreu....
Jo no em puc queixar, malgrat que com tothom tinc les meves cosetes. Tot i essent de l’ opinió que la vida l’ hem d’afrontar amb optimisme i relativitzant tot el que ens presenta estareu amb mi que mantenir els ànims davant d’ aquestes circumstàncies ha de costar. Venen temps durs per a molts i penso que una reflexió d’on estem i a on anem mai estarà de més.

dimecres, 28 de desembre del 2011

SANTS INNOCENTS

Un mal menor. Aquesta és la frase que defineix de manera prou encertada el pensament de molts sobre el sistema de la funció pública. M’ ha costat d’ entendre el seu significat aplicada d’ aquesta manera . Com m’ és difícil de comprendre d’ altres que sentim sovint com danys col·laterals o situacions conjunturals..... No m’ acostumo quan s’ associa a les persones. També s’ hem fa feixuc d’ entendre quan la relaciono amb una frase molt sentida en aquests dies, els serveis bàsics.

Analitzant el significat de la paraula bàsic com la part essencial o fonamental , hom diríem que els podríem considerar com imprescindibles. Però sembla ser que en aquest país / societat, entendre l’ educació i la sanitat com quelcom bàsic no significa que hagin de tenir una importància cabdal. A la fi he entès això d’ un mal menor. S’ han d’ oferir per què no està ben vist que com tota societat civilitzada i evolucionada, hagin analfabets o que per manca de recursos econòmics es mori la gent pel carrer. Però com només generen despeses i cap guany s’ ha de procurar retallar-los el màxim possible. Que els gestioni el sector privat serà diferent per què sembla ser, que el cost seria menor pels governs i si més no es facilitarà crear empresa o sia es generarà riquesa. Al cap i a la fi és un canvi de model diuen, això és poc sostenible....

Tot plegat em porta a pensar que mentre no es faci una aposta, on es valori que invertir en educació sigui un guany segur aquest canvi de model no serà real. En èpoques difícils com les que estem vivint només l’ estan considerant com reduir despesa de quelcom superflu.

Com a membre de la funció pública que sóc estic una mica farta que em facin sentir, ora com un ésser privilegiat ora com una mena de delinqüent que s’ hagi d’ amagar només pel fet d’ haver aprovat una oposició, per ocupar un lloc de treball on les normes i el sistema de funcionament m’ han vingut donades com a moltes feines. Com educadora que sóc reclamo una mica d’ atenció i demano que es reflexioni sobre el valor i significat que té la nostra tasca. Crec que mentre no sigui així qualsevol reforma al respecte serà com si a tots ens enganxessin una llufa a l’ esquena i ens diguessin.. SANTS INNOCENTS!!!

diumenge, 4 de desembre del 2011

A CASA

La claror del dia es cola pels foradets de la persiana mal ajustada. El canvi de llit sempre el pateixo. M’ aixeco pel matí amb l’ esquena una mica tocada. A més ara que ja fa fred costa d’ escalfar la casa i la primera nit sempre en passo una mica.

Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.

És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.

Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Fent dissabtes

M’ agradaria poder treure a la primera el motxo incrustat al pal quan l’ he de canviar. Mantinc gairebé sempre una lluita acarnissada fent-me un propòsit .....la propera vegada no l’ aprofitaré tant ja que sembla com si es produís una unió simbiòtica entre els dos impossible de desfer. Però finalment quan ho aconsegueixo quedo alleugerida i penso que les relacions entre les persones en ocasions poden tenir la mateixa unió. En les dues situacions perquè no sigui traumàtic hauríem de cuidar el tracte que donem. El pal de fregar hauríem de cuidar no deixar-lo submergit a l’ aigua de la galleda ja que com en les relacions humanes, un entorn on no es cuiden els detalls fa que tant un com l’ altre s’ ofeguin o es produeixi un òxid que fomentarà un desgast. Això facilitarà que acabin abans de temps al cubell de les escombraries o en l’ oblit més absurd.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Silenci

Les bombolles plenes de colors romanen suspeses enmig d’ una pluja daurada, copsades pels rajos de llum que s’endinsen a l’ aigua i es refracten al seu interior. Uff, els ulls em couen, he de sortir a fora. Respiro profondament enmig del bullici de la gent. De vegades imagino ser un peix i nedo a les profunditats del mar. Exploro i em fico per tota mena de coves, m’acaronen les algues i em grato amb els corals més meravellosos. Millor si sóc una sirena, doncs tinc l’ oportunitat de sortir, comparar i decidir que em convé més dels dos mons, la pau i tranquil•litat de les aigües o l’ emoció d’una possible aventura amb un desconegut.

Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.

Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.

Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.

divendres, 1 de juliol del 2011

CONSELLS SOLIDARIS??

Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.

Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.

Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.

De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.

Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!

No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Les caramelles.

Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .

Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.

Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.

Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.

Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.

Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.




dissabte, 16 d’abril del 2011

PASQUA

Ahir va ser dia de comiats, d’ aquests que son temporals ja que iniciem un petit període de vacances. Tanmateix n’ hi va haver un que serà per més temps potser per sempre. Sap greu que al llarg de les nostres vides van passant persones que et fan sentir bé, amb les que connectes però les circumstàncies fan que perdis el seu contacte.

Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.

Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.



dilluns, 7 de març del 2011

CARNAVAL

Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.

En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.

Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....

De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.

Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,


¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

dimecres, 5 de gener del 2011

Nit de Reis

Diumenge 2 de Gener. Les campanades de l’ església d’ a prop de casa meva invariablement continuaven sonant a les 9 del matí. Com cada dia m’ han despertat i han fet que tingui el mateix pensament, m’ hauria de llevar ....... uffff quina mandra . Tots aquests dies he fet el mateix recorregut. M’ aixeco per a beure un got d’ aigua i indefectiblement m’ en torno al llit a fer una mica el mandrós escoltant la radio. M’encanta fer-ho sempre que puc i ara estic de vacances.

Però aquesta vegada ha estat una mica diferent. Tenir a algú que seu davant del llit mirant-te de manera insistent crea un cert neguit. Es tractava de la meva estimada germaneta que vol tan si vull com sinó anar a caminar acompanyada, per un dels molts recorreguts que hi ha al meu poble pensats per aquest fi.

Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.

Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.

Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.

Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.


diumenge, 5 de desembre del 2010

PONT DE LA CONSTITUCIÓ

Per un moment he imaginat que en poques hores no podria sortir al carrer. Això ha estat aquest matí quan de sobte i amb un cel molt gris i amb la sensació de molt de fred han començat a caure les primeres volves de neu que he vist aquesta temporada d’ hivern, encara no estrenat oficialment. Ha estat una falsa alarma. Finalment només ha nevat a dalt de les muntanyes que rodegen la petita vall on hem trobo. Allà sembla que ho ha fet amb ganes. De fet uns familiars que han anat a esquiar a primera hora m’ ho han ratificat.

Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.

Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.

Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

CASTANYADA- TOTS SANTS

Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.

Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?

Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.

Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada,  dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.

De tota manera ara penso que fer aquestes visites,  encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Tornem a començar.

L ‘ estiu i les vacances de sobte em queden una mica llunyans. El que porto treballant, tot just una setmaneta i escacs ha fet que es vagin diluint encara que siguin un dolç record.

Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.

Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.

En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica,  els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.

Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .

Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.

dijous, 1 de juliol del 2010

Crisi.

1 de Juliol, primer dia de rebaixes i més o menys de vacances!!!!!!!

Quina dolça sensació pensar que en principi i durant uns quants dies no tindré cap hora per llevar-me i sortir a corre-cuita de casa com la resta del any.

Però ara ve la qüestió principal a les vacances, ocupar el temps. Què fàcil era quan era una nena o una joveneta. Vivia completament despreocupada pensant només en la piscina i després en la platja. Però el més important era que podria estar al carrer amb els meus amics durant moltes hores.

Ara resulta que pràcticament és igual. Si no fos per la calor segurament em passaria moltes hores al carrer passejant i anant aquí i allà. Estic pensant en quin dia aniré a la platja........ Si no fos perquè he d’ estalviar, com sempre, enguany podria anar a l' India ..........A la fi i desprès d’una pila d’anys resulta que la meva vida en essència no ha canviat gaire.........no sé què pensar!

Arribat aquest punt de sobte me n’adono que si què ha canviat alguna cosa, i és la manera de plantejar-m’ho. Ja no ho faig amb la il•lusió de sempre. Ara resulta que no vull fer coses sinó que he de fer coses. De tota manera també pot ser que tot sigui com una mena de síndrome d’Estocolm. Si el fet de tenir la vida planificada durant la resta de l ‘any fa que deslligada d’aquests deures el meu ànim afluixi, serà qüestió de deixar passar alguns dies més i a veure què passa.

Ja em perdonareu però crec que com molts de nosaltres, haver d’ encoratjar-te a tu mateix durant tant de temps per la vida, esgota una mica i fa que l’estat d’ ànim com aquell que diu, i en el sentit més positiu desaparegui.

Crec que el retall salarial i la pujada de l’IVA sense dubte m’ha afectat bastant!!!!





dimecres, 2 de juny del 2010

A taula.

Avui mentre dinava a la feina m’ha passat una cosa prou curiosa i que sens dubte m’ha fet reflexionar i fins i tot documentar-me per assegurar-me que no m’havia confós quan he fet una afirmació bastant rotunda.

Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.

De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.

Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.

En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.

Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .

dilluns, 3 de maig del 2010

CASA MEVA

Ja fa ben bé 16 anys que vaig arribar a la que considero des de fa temps la meva escala. Li dic d’aquesta manera malgrat que visc en un edifici construït al 1925 i inaugurat per l’ exposició universal del 1929.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....

L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.

La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.

Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.

Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.

Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.