VIURE LA VIDA

Una teula de la porxada del jardí està a punt de caure. D’un salt ens hem apartat ràpid de la seva vertical i en aquell precís moment ha lliscat i s’ ha estimbat sobre el terra esmicolant-se en trossets molt petits.
Amb l’ escombra i el recollidor hem replegat les seves restes i les hem abocat al contenidor del costat de casa. De seguida hem pensat que la teulada no aguantarà massa sense una revisió a fons. De fet comença a haver signes molt clars d’ humitats a algunes de les habitacions. Com badem una mica i plogui més del compte, es faran goteres en un tres i no res.
Això em fa pensar que les cases com les persones necessiten de tant en tant una revisió i molt sovint una remodelació de dins a fora i de fora a dins.
Hi ha gent per a tot encara que no tot val, almenys per alguns. N’ hi ha que contínuament necessiten fer canvis, en el seu vestuari, a la seva imatge, de casa, de cotxe, de mòbil, de parella, fins i tot de família. N’hi ha d’altra, més conservadora que busca i possiblement li dona més seguretat precisament el contrari, fer - ne pocs. Així no els agrada massa bellugar-se del seu lloc de residència, sovint rebutgen ampliar les seves amistats, pocs canvis si els es possible a la feina, sempre la mateixa imatge......
Però fem el que fem i visquem com visquem, el nostre cos va evolucionant amb el pas dels anys veient-lo reflectit de manera ben palesa al mirall de casa i als rostres dels amics i de la gent de l’ entorn més proper. Mica en mica el nostres pensaments i sentiments sovint es quedaran suspesos enmig d’ aquest procés, encallats en un passat entestat en estar més present que el que vivim quotidianament. Moments molt importants de la nostra existència hagi estat aquesta molt dinàmica o potser més estàtica. De fet la vida és viure-la però a l’hora sentir-la. Malgrat tracem un planning estudiat de tot el que voldríem fer, afortunadament sempre ens sorprendrà. Diuen que al final tota ella passa per la teva ment en qüestió de segons, sigui llarga o curta, intensa o més tranquil•la. Probablement en aquesta situació tots pensem el mateix. Rememorarem els moments més feliços de la nostra infància, joventut i maduresa lligats amb la nostra família i amics, potser la claror d’un dia lluminós envoltant un bonic paisatge i a la fi, poca cosa més.

Silenci

Les bombolles plenes de colors romanen suspeses enmig d’ una pluja daurada, copsades pels rajos de llum que s’endinsen a l’ aigua i es refracten al seu interior. Uff, els ulls em couen, he de sortir a fora. Respiro profondament enmig del bullici de la gent. De vegades imagino ser un peix i nedo a les profunditats del mar. Exploro i em fico per tota mena de coves, m’acaronen les algues i em grato amb els corals més meravellosos. Millor si sóc una sirena, doncs tinc l’ oportunitat de sortir, comparar i decidir que em convé més dels dos mons, la pau i tranquil•litat de les aigües o l’ emoció d’una possible aventura amb un desconegut.

Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.

Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.

Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.

Nadal

Al llarg de la meva vida porto aproximadament uns 850 dies gaudint de les vacances de Nadal al poble i al costat de la meva família. Malauradament ja fa 15 i 10 anys respectivament que els nostres pares ja no hi són entre nosaltres. Així tornant a fer càlculs resulta que amb el pare només vaig tenir la sort de gaudir-les uns 595 dies i amb la mare 680 dies.

Em sobta encara arribar a casa i no trobar-los esperant-nos amb il•lusió. Recordo com preparaven la nostra rebuda, comprant una mica els capricis de tots i elaborant la mare els menús que més ens agradaven . Des que ja no hi són tàcitament tenim un acord on reproduïm els dies principals, respectant la tradició dels canalons, els llagostins....... De cuinar s’encarrega sempre un dels meus germans. Li agrada molt fer-ho i té molta traça. La meva tasca és la de la neteja. A casa no hi viu cap de nosaltres de manera permanent i aprofito aquests dies per intentar fer-la en profunditat. El meu germà, el cuiner em diu que quan arribo estic sempre en “modo limpieza”.

Aquest any i degut a que hem renovat part del mobiliari he tingut una enyorança especial ja que he endreçat part dels objectes que conservem dels nostres pares. Especialment faré menció a les cartes de festeig que és van adreçar els meus pares i que la meva mare guardava amb gran cel.
No he pogut estar-me i n’he llegit moltes. Penso que no he fet malament. Tot i que sento haver envaït una mica la seva intimitat, crec que ells m’ho disculparien. Com s’estimaven i com estaven enamorats l’un de l’altre. Sorprèn que dient-se coses tan tendres la major part d’elles duen la senyal d’estar de dol, un costum de l’època i que consistia en portar com un marc de color negre al voltant del sobre i de la quartilla on escrivien. Em commou amb quina naturalitat es diuen que s’estimen i com es troben a faltar.
Jo, malgrat que imagino que com tothom no tots els meus records d’infantesa són bons, hi penso molt sovint en ells i en aquests dies especialment els trobo a faltar. Crec que recordar-los cada dia, no hi ha un sol dia que no em passi, és el millor que puc fer. Això em demostra que malgrat les circumstàncies, a totes les famílies n’hi ha, ens van educar el millor que van saber, però sens dubte amb tot el seu amor.

La meva intenció no és entristir a ningú que em llegeixi. Penso que simplement el que faig és honorar als meus pares.