La ocasión merece que esta vez escriba en castellano. Pienso que de esta manera no rompo con un compromiso que me hice cuando me inicié en este mundo del blog. El de hacerlo en catalán. Será la excepción que de vez en cuando confirme la regla.
Aunque recibí toda mi educación en castellano y en casa lo hablamos, siempre me sentí diferente por el hecho de no hablar catalán y de que nadie lo hiciera cuando se dirigían a mí. Eran así de educados. Supongo que en aquel momento ya intuía el valor integrador que tiene el conocer y sobre todo usar una lengua. Tuve la suerte de poder profundizar en ella en los estudios superiores que realicé. Era una asignatura obligatoria en los tres primeros cursos, junto con el latín y francés.
Así, paso a contaros una situación que llevo sufriendo ya hace algún tiempo y que soporto en función del momento con mejor o peor ánimo.
Resulta que hace unos años se me ocurrió avalar a mi actual ex-pareja. La razón fue que se había quedado sin trabajo y aposté por ayudarle a iniciar un negocio seguro. Confiaba plenamente en él y creí que yendo mal podría venderlo y satisfacer el correspondiente préstamo.
Fue pasando el tiempo y después de catorce años de convivencia nos separamos. Como más o menos lo decidimos de mutuo acuerdo, yo más y él menos, en principio no dudé ni por un instante que dejara de pagar.
Actualmente llevo abonados ya unos 7 meses por algo que nunca va a ser mío. Si amigos, se vendió el negocio que yo le avalé sin comunicármelo y por supuesto sin amortizar una muy considerable cantidad que le quedaba pendiente; es más aun intentó embaucarme para que le prestara dinero en efectivo. Existe una palabra que define su proceder, estafa.
Pero no todo queda ahí. Cuando fui a hablar con el banco que constituyó el préstamo con aval, del que soy cliente de toda la vida y que por no hacer no les he discutido ni una sola comisión, me encuentro que me dicen que no quieren problemas y aunque reclame al final me tocará pagar. Conseguir que morosos de este tipo paguen es difícil y costoso y ellos van a lo seguro, el aval.
Me quedé atónita al oírlos y no pude menos que replicarles que parecía mentira que favorecieran más al delincuente, en este caso mi ex, que a un buen cliente.
A día de ayer, y después de muchos esfuerzos he conseguido del banco un documento que me será válido si decido ponerle una demanda. Si se declara insolvente me tocará pagar. Si por mi parte dejo de hacerlo una temporada, me corresponderá hacerlo después con intereses de demora.
El coste emocional y económico, os podréis imaginar que no es poca cosa. Aún en algún momento me sorprendo pensando que las cosas le habrán ido mal y que no le ha quedado otra. Como me dice un amigo a modo de consuelo, si es que de buena que eres, pareces tonta.
Por cierto, “el negocio” consistía en la compra de una licencia de taxi. Ahora la ha vendido, sacándole un pingüe beneficio, ya que normalmente es un valor al alza. Además él no pierde su trabajo ya que puede continuar conduciendo como taxista impunemente, y de hecho así lo está haciendo como asalariado de otro. El carné de taxista lo conserva.
Así que recomiendo encarecidamente a todo el que haya leído lo expuesto que se aseguren antes de confiar en alguien. Como dice mi hermano que es muy práctico, si los bancos te hacen firmar un contrato de siete paginas, algo debe decir en cuanto a las advertencias. Se trata de informarnos bien. Pedid un aval con todo tipo de garantías.
Por mi parte la única que me valió era la confianza que tenia depositada en el y el cariño que le profesaba.
dimecres, 20 de gener del 2010
diumenge, 10 de gener del 2010
Nadal
Al llarg de la meva vida porto aproximadament uns 850 dies gaudint de les vacances de Nadal al poble i al costat de la meva família. Malauradament ja fa 15 i 10 anys respectivament que els nostres pares ja no hi són entre nosaltres. Així tornant a fer càlculs resulta que amb el pare només vaig tenir la sort de gaudir-les uns 595 dies i amb la mare 680 dies.
Em sobta encara arribar a casa i no trobar-los esperant-nos amb il•lusió. Recordo com preparaven la nostra rebuda, comprant una mica els capricis de tots i elaborant la mare els menús que més ens agradaven . Des que ja no hi són tàcitament tenim un acord on reproduïm els dies principals, respectant la tradició dels canalons, els llagostins....... De cuinar s’encarrega sempre un dels meus germans. Li agrada molt fer-ho i té molta traça. La meva tasca és la de la neteja. A casa no hi viu cap de nosaltres de manera permanent i aprofito aquests dies per intentar fer-la en profunditat. El meu germà, el cuiner em diu que quan arribo estic sempre en “modo limpieza”.
Aquest any i degut a que hem renovat part del mobiliari he tingut una enyorança especial ja que he endreçat part dels objectes que conservem dels nostres pares. Especialment faré menció a les cartes de festeig que és van adreçar els meus pares i que la meva mare guardava amb gran cel.
No he pogut estar-me i n’he llegit moltes. Penso que no he fet malament. Tot i que sento haver envaït una mica la seva intimitat, crec que ells m’ho disculparien. Com s’estimaven i com estaven enamorats l’un de l’altre. Sorprèn que dient-se coses tan tendres la major part d’elles duen la senyal d’estar de dol, un costum de l’època i que consistia en portar com un marc de color negre al voltant del sobre i de la quartilla on escrivien. Em commou amb quina naturalitat es diuen que s’estimen i com es troben a faltar.
Jo, malgrat que imagino que com tothom no tots els meus records d’infantesa són bons, hi penso molt sovint en ells i en aquests dies especialment els trobo a faltar. Crec que recordar-los cada dia, no hi ha un sol dia que no em passi, és el millor que puc fer. Això em demostra que malgrat les circumstàncies, a totes les famílies n’hi ha, ens van educar el millor que van saber, però sens dubte amb tot el seu amor.
La meva intenció no és entristir a ningú que em llegeixi. Penso que simplement el que faig és honorar als meus pares.
Em sobta encara arribar a casa i no trobar-los esperant-nos amb il•lusió. Recordo com preparaven la nostra rebuda, comprant una mica els capricis de tots i elaborant la mare els menús que més ens agradaven . Des que ja no hi són tàcitament tenim un acord on reproduïm els dies principals, respectant la tradició dels canalons, els llagostins....... De cuinar s’encarrega sempre un dels meus germans. Li agrada molt fer-ho i té molta traça. La meva tasca és la de la neteja. A casa no hi viu cap de nosaltres de manera permanent i aprofito aquests dies per intentar fer-la en profunditat. El meu germà, el cuiner em diu que quan arribo estic sempre en “modo limpieza”.
Aquest any i degut a que hem renovat part del mobiliari he tingut una enyorança especial ja que he endreçat part dels objectes que conservem dels nostres pares. Especialment faré menció a les cartes de festeig que és van adreçar els meus pares i que la meva mare guardava amb gran cel.
No he pogut estar-me i n’he llegit moltes. Penso que no he fet malament. Tot i que sento haver envaït una mica la seva intimitat, crec que ells m’ho disculparien. Com s’estimaven i com estaven enamorats l’un de l’altre. Sorprèn que dient-se coses tan tendres la major part d’elles duen la senyal d’estar de dol, un costum de l’època i que consistia en portar com un marc de color negre al voltant del sobre i de la quartilla on escrivien. Em commou amb quina naturalitat es diuen que s’estimen i com es troben a faltar.
Jo, malgrat que imagino que com tothom no tots els meus records d’infantesa són bons, hi penso molt sovint en ells i en aquests dies especialment els trobo a faltar. Crec que recordar-los cada dia, no hi ha un sol dia que no em passi, és el millor que puc fer. Això em demostra que malgrat les circumstàncies, a totes les famílies n’hi ha, ens van educar el millor que van saber, però sens dubte amb tot el seu amor.
La meva intenció no és entristir a ningú que em llegeixi. Penso que simplement el que faig és honorar als meus pares.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Mirant pel balcó.
Sembla que finalment arriben dies de fred, d’aquests que fan que la mandra esdevingui protagonista de molts moments.
Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.
M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.
He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.
I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.
El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!
Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.
M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.
He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.
I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.
El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!
dimarts, 1 de desembre del 2009
Comiat.
Tinc el costum cada matí d’escoltar la radio per estar una mica assabentada del que passa pel món. No és massa estona però si la suficient per a fer-me cinc cèntims de l’actualitat. Des de fa molts anys aquest aparell em distreu i em fa companyia.
Així avui com cada dia, a banda d’informar-me del temps, això m’ajuda bastant a fer una tria encertada de la roba que m’he de posar en aquest temps tan dislocat, de sobte sento que és el dia mundial contra la sida.
Cada dia és significant sobre algun tema punyent com ara, la violència de gènere, el càncer, les malalties mentals... Recordo aquestes dues últimes entre d’altres com bastants recents i molt importants per a mi pel fet de tenir-les molt a prop meu. Potser en un altre moment parlaré d’elles però, en aquest dia, em vull centrar en el tema de la sida d’una manera molt personal. Si, perquè li dec a un amic molt estimat que fa 15 anys va morir a conseqüència d’aquesta malaltia.
Encara tinc present el dia que em van trucar per telèfon dient-me que havia mort de manera inesperada. El meu cor bategà molt fort, confirmant aquesta notícia les sospites que des de feia temps tenia sobre la situació del meu company d’estudis.
No ens veiem gaire ja que cadascú havia fet la seva vida, cosa molt normal, però de tan en tan ens trobàvem i recordàvem moments molt feliços de joventut, d’aquests que t’uneixen per sempre. Però quan va estar malat, no m’ho va fer saber. Potser per vergonya, per delicadesa o por, o per tot plegat. L’únic que us puc dir és que sento en l’ànima no haver-nos pogut acomiadar . No va ser just que per l' incomprensió i l’ estigma que va suposar l’aparició d’aquest temible virus , molts més no van poder-ho fer. Va per tu amic estimat,
TE QUISE, TE QUIERO Y SIEMPRE TE QUERRE, PERO SOBRE TODO TE RECORDARE.
Així avui com cada dia, a banda d’informar-me del temps, això m’ajuda bastant a fer una tria encertada de la roba que m’he de posar en aquest temps tan dislocat, de sobte sento que és el dia mundial contra la sida.
Cada dia és significant sobre algun tema punyent com ara, la violència de gènere, el càncer, les malalties mentals... Recordo aquestes dues últimes entre d’altres com bastants recents i molt importants per a mi pel fet de tenir-les molt a prop meu. Potser en un altre moment parlaré d’elles però, en aquest dia, em vull centrar en el tema de la sida d’una manera molt personal. Si, perquè li dec a un amic molt estimat que fa 15 anys va morir a conseqüència d’aquesta malaltia.
Encara tinc present el dia que em van trucar per telèfon dient-me que havia mort de manera inesperada. El meu cor bategà molt fort, confirmant aquesta notícia les sospites que des de feia temps tenia sobre la situació del meu company d’estudis.
No ens veiem gaire ja que cadascú havia fet la seva vida, cosa molt normal, però de tan en tan ens trobàvem i recordàvem moments molt feliços de joventut, d’aquests que t’uneixen per sempre. Però quan va estar malat, no m’ho va fer saber. Potser per vergonya, per delicadesa o por, o per tot plegat. L’únic que us puc dir és que sento en l’ànima no haver-nos pogut acomiadar . No va ser just que per l' incomprensió i l’ estigma que va suposar l’aparició d’aquest temible virus , molts més no van poder-ho fer. Va per tu amic estimat,
TE QUISE, TE QUIERO Y SIEMPRE TE QUERRE, PERO SOBRE TODO TE RECORDARE.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Records.
Sovint em venen al cap, a mode d’imatges, situacions de la meva etapa escolar que ara i amb el criteri d’un adult les veig com paradoxes bastant crues i fins i tot surrealistes.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.
Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.
Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).
Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.
Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.
Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.
Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.
Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).
Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.
Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.
Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.
divendres, 13 de novembre del 2009
Vivim en una societat organitzada per ..........quants?
L’ordre sense ser cap obsessió sempre m’ha proporcionat una part de la seguretat que al llarg de la meva vida m’ha faltat en molts moments. Establir-se a un mateix una sèrie de rutines i obligacions pot ajudar a passar tràngols que depèn de com siguis t’ocupen massa temps la ment. Ja des de ben petits, que a casa i a l’escola hagi unes normes, horaris i rutines fa que mica en mica ens anem situant en el temps i l’espai que ens envolta. Això fa que aprenguem a organitzar-nos de manera quotidiana i segurament a estructurar el nostre pensament.
A mesura que anem creixent descobrim que transgredir l’ordre ens proporciona un cert plaer ja que ens fa sortir de la rutina diària. Però arriba un moment que tot l’ establert ens pot fer nosa. Moltes vegades en aquest punt ens diuen que emocionalment no estem equilibrats, que som persones que anem molt a la nostra, a la fi uns egoistes immadurs, asocials i rars. És que si fossis seriós i fessis les coses com s’han de fer!..... molt sovint ens hem sentit aquests retrets majoritàriament adreçats d’adults a adolescents.
Doncs jo que es suposa que he de ser una persona més que adulta, encara de tant en tant els sento, fins i tot venint de gent bastant més jove i és que em costa molt passar i creure’m aquestes normes, malgrat això faci que estigui en el lloc correcte i així respondre a les expectatives de la gent que m’envolta.
La veritat és que amb tot , pertanyo a una generació de reprimits i em rebenta tenir que reconèixer que aquest fet encara avui en dia em marca bastant. Si, perquè tendim a pensar que a determinada edat ens hem organitzat la vida al nostre gust, però no la vida ens la continuen organitzant uns quants.
A mesura que anem creixent descobrim que transgredir l’ordre ens proporciona un cert plaer ja que ens fa sortir de la rutina diària. Però arriba un moment que tot l’ establert ens pot fer nosa. Moltes vegades en aquest punt ens diuen que emocionalment no estem equilibrats, que som persones que anem molt a la nostra, a la fi uns egoistes immadurs, asocials i rars. És que si fossis seriós i fessis les coses com s’han de fer!..... molt sovint ens hem sentit aquests retrets majoritàriament adreçats d’adults a adolescents.
Doncs jo que es suposa que he de ser una persona més que adulta, encara de tant en tant els sento, fins i tot venint de gent bastant més jove i és que em costa molt passar i creure’m aquestes normes, malgrat això faci que estigui en el lloc correcte i així respondre a les expectatives de la gent que m’envolta.
La veritat és que amb tot , pertanyo a una generació de reprimits i em rebenta tenir que reconèixer que aquest fet encara avui en dia em marca bastant. Si, perquè tendim a pensar que a determinada edat ens hem organitzat la vida al nostre gust, però no la vida ens la continuen organitzant uns quants.
dijous, 29 d’octubre del 2009
A.M.O.R.
Gràcies a un amic molt estimat, al que estic molt agraïda, últimament he recuperat l’ interès per fer moltes activitats que havia oblidat que m’agradaven tant. Entre d’altres la meva antiga afició al cinema.
No puc estar-me de fer esment de la meva admiració per la pel·lícula ÀGORA. Vaig anar a veure-la amb l’expectativa que com n' havia sentit a parlar tan bé, potser em defraudaria, com d' altres vegades m’ha passat . Ben lluny d'aquesta idea ! A banda de donar una visió ajustada del moment històric en el que es situa la trama, la bellesa de les seves imatges, la interpretació magnifica i moltes coses que se m’escapen per manca de coneixements tècnics i cinèfils, us he de dir que el que més m’ha frapat és la preciosa història d’amor que es dibuixa i que personalment m’ha emocionat molt.
Preciosa per a mi perquè entenc que només per amor, en el sentit més extens de la paraula, es poden perdonar certes coses.
Jo sempre he pensat que en una relació sigui del tipus que sigui, l' honestedat i la confiança han de prevaldre sobre l' estimació i la passió.
La mala o bona gestió que podem fer dels nostres actes, pensaments i desitjos vers un altre, estan en una relació directament proporcional a la intensitat i qualitat dels sentiments que hi posem. Llavors és quan ens podem oblidar de les circumstàncies de cadascú.
La meva experiència personal en aquest aspecte és podria definir com un seguit de decepcions. Així, la veritat és que m' he tornat molt escèptica quan es tracta de l’amor d' una parella. La traïció, la gelosia, la manca de respecte, l' ambició, l' egoisme.... tot això sorgeix sovint en aquesta mena de relació.
Mai heu tingut una ex-parella? No us ho recomano. Malgrat intentis acabar de manera civilitzada i racional, la cosa no funciona. Crec que és impossible raonar quan no es pot controlar la impulsivitat que en major o menor grau tots tenim.
Sí, perquè quan es tracta d’aquests sentiments la situació no es pot resoldre com un problema matemàtic. Apliques la fórmula i ja està! De cop i en el moment menys oportú poses la pota, i el que hem estat reservant i guardant per tal de no fer mal a l’altre o per d’altres interessos surt. Llavors t’escridasses i el que és pitjor, no resols res.
Penso que l' Hipatia com bona filòsofa i matemàtica ho deuria intuir. L' intel·ligència, la racionalitat i la passió que va posar per la ciència i el coneixement, segurament no les hagués sabut combinar amb tanta saviesa si es tractés de caure en braços de qualsevol dels seus enamorats.
Així que em quedo amb la comprensió que va mostrar per ells malgrat un a un la van anar deixant de banda. En el fons sóc una romàntica i aquestes històries m’agrada pensar que existeixen, encara que em facin plorar.
No puc estar-me de fer esment de la meva admiració per la pel·lícula ÀGORA. Vaig anar a veure-la amb l’expectativa que com n' havia sentit a parlar tan bé, potser em defraudaria, com d' altres vegades m’ha passat . Ben lluny d'aquesta idea ! A banda de donar una visió ajustada del moment històric en el que es situa la trama, la bellesa de les seves imatges, la interpretació magnifica i moltes coses que se m’escapen per manca de coneixements tècnics i cinèfils, us he de dir que el que més m’ha frapat és la preciosa història d’amor que es dibuixa i que personalment m’ha emocionat molt.
Preciosa per a mi perquè entenc que només per amor, en el sentit més extens de la paraula, es poden perdonar certes coses.
Jo sempre he pensat que en una relació sigui del tipus que sigui, l' honestedat i la confiança han de prevaldre sobre l' estimació i la passió.
La mala o bona gestió que podem fer dels nostres actes, pensaments i desitjos vers un altre, estan en una relació directament proporcional a la intensitat i qualitat dels sentiments que hi posem. Llavors és quan ens podem oblidar de les circumstàncies de cadascú.
La meva experiència personal en aquest aspecte és podria definir com un seguit de decepcions. Així, la veritat és que m' he tornat molt escèptica quan es tracta de l’amor d' una parella. La traïció, la gelosia, la manca de respecte, l' ambició, l' egoisme.... tot això sorgeix sovint en aquesta mena de relació.
Mai heu tingut una ex-parella? No us ho recomano. Malgrat intentis acabar de manera civilitzada i racional, la cosa no funciona. Crec que és impossible raonar quan no es pot controlar la impulsivitat que en major o menor grau tots tenim.
Sí, perquè quan es tracta d’aquests sentiments la situació no es pot resoldre com un problema matemàtic. Apliques la fórmula i ja està! De cop i en el moment menys oportú poses la pota, i el que hem estat reservant i guardant per tal de no fer mal a l’altre o per d’altres interessos surt. Llavors t’escridasses i el que és pitjor, no resols res.
Penso que l' Hipatia com bona filòsofa i matemàtica ho deuria intuir. L' intel·ligència, la racionalitat i la passió que va posar per la ciència i el coneixement, segurament no les hagués sabut combinar amb tanta saviesa si es tractés de caure en braços de qualsevol dels seus enamorats.
Així que em quedo amb la comprensió que va mostrar per ells malgrat un a un la van anar deixant de banda. En el fons sóc una romàntica i aquestes històries m’agrada pensar que existeixen, encara que em facin plorar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)