dissabte, 12 de desembre del 2009

Mirant pel balcó.

Sembla que finalment arriben dies de fred, d’aquests que fan que la mandra esdevingui protagonista de molts moments.

Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.

M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.

He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.

I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.

El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!

2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt aquesta publicació, trobo que és molt divertida! Espero que segueixis escrivint amb aquesta ironia i sentit de l'humor. Un petonet molt fort de part d'una de les teves nebodes preferides.

    ResponElimina
  2. Si te sirve de consuelo, esto último me lo vengo yo diciendo más a menudo de lo que quisiera, exactamente, cada fin de semana- El viernes me convenzo de que haré, iré,disfrutaré,fotografiaré.........pero na de na. La màxima aventura que paso es con el ordenador intentando que no me devoren las cosas nuevas que voy a hacer sin cargarme nada importante de la dichosa maquinita. Ya ves colega, es lo que hay. Menos mal que existe el humor pa tó. Mwacsssssssss

    ResponElimina