Comiat.

Tinc el costum cada matí d’escoltar la radio per estar una mica assabentada del que passa pel món. No és massa estona però si la suficient per a fer-me cinc cèntims de l’actualitat. Des de fa molts anys aquest aparell em distreu i em fa companyia.
Així avui com cada dia, a banda d’informar-me del temps, això m’ajuda bastant a fer una tria encertada de la roba que m’he de posar en aquest temps tan dislocat, de sobte sento que és el dia mundial contra la sida.

Cada dia és significant sobre algun tema punyent com ara, la violència de gènere, el càncer, les malalties mentals... Recordo aquestes dues últimes entre d’altres com bastants recents i molt importants per a mi pel fet de tenir-les molt a prop meu. Potser en un altre moment parlaré d’elles però, en aquest dia, em vull centrar en el tema de la sida d’una manera molt personal. Si, perquè li dec a un amic molt estimat que fa 15 anys va morir a conseqüència d’aquesta malaltia.

Encara tinc present el dia que em van trucar per telèfon dient-me que havia mort de manera inesperada. El meu cor bategà molt fort, confirmant aquesta notícia les sospites que des de feia temps tenia sobre la situació del meu company d’estudis.
No ens veiem gaire ja que cadascú havia fet la seva vida, cosa molt normal, però de tan en tan ens trobàvem i recordàvem moments molt feliços de joventut, d’aquests que t’uneixen per sempre. Però quan va estar malat, no m’ho va fer saber. Potser per vergonya, per delicadesa o por, o per tot plegat. L’únic que us puc dir és que sento en l’ànima no haver-nos pogut acomiadar . No va ser just que per l' incomprensió i l’ estigma que va suposar l’aparició d’aquest temible virus , molts més no van poder-ho fer. Va per tu amic estimat,

TE QUISE, TE QUIERO Y SIEMPRE TE QUERRE, PERO SOBRE TODO TE RECORDARE.