Pluja.

És curiós com les olors en ocasions ens poden transportar a situacions ja viscudes, i que potser durant molt de temps no recordàvem.

Avui quan he sortit al carrer i malgrat ja fa molts dies que plou, he sentit una potent flaire d’ozó, que de manera quotidiana molts identifiquem com l’olor a pluja. En aquest moment he recordat dies de la meva infància a l’estiu i després d’una tempesta.

Si, en aquells temps era pràcticament l’únic motiu que podia fer que la mainada del meu carrer romanès reclosa a casa a l’espera de que escampés.

Recordo el neguit dels meus germans i jo, però sobretot la paciència de la nostra mare suportant fins i tot les discussions més banals que en aquells moments sorgien.

A la fi sempre, i malgrat que en uns instants el cel havia semblat que s’anés a obrir, de sobte el sol reeixia entre els núvols, molt sovint acompanyat del més esplendorós arc de sant Martí.

Yupiiiiiiii! ja podíem tornar a jugar el partit suspès de “Balón tiro”, o bé anar a trobar la cabana que secretament estàvem construint al costat d’un rierol proper, per comprovar si havia estat molt afectada, o potser agafar el camí per adreçar-nos a la piscina per aquell dia programada.

Al migdia i desprès de dinar, amb una calor sufocant, el nostre aire condicionat era intentar fer la migdiada al damunt de les rajoles del terra de casa, per tal de refrescar-nos una mica. Cap allà dos quarts de sis començàvem a treure el nas al carrer a veure si alguns dels nostres amics ja s’hi trobaven.

Però el millor eren les nits. Si perquè era el moment de trobada de petits i grans. Els meus pares i els veïns del carrer sortien al jardí, acompanyats molt sovint d’una cadira per petar la xerrada. Nosaltres ens ho passàvem d’allò més bé. Resulta que cada nit i durant una llarga estona el grup musical del poble assajava al davant , a una masia, i tots nosaltres ballavem la “Canción del verano”; recordo especialment “ Un rayo de sol”. Això i que mai varem tenir que picar al timbre. Les claus de les cases sempre estaven al pany i per fora.

Si, fins i tot quan ens havíem de recollir perquè es feia tard, moltes vegades cap a la una de la nit, no us penseu, ressonen en els meus records converses i rialles sentides des del llit i on de tant en tant reconeixia la veu del meu pare. Això feia que mica en mica m’anés adormint pensant que a l’endemà seria la primera de llevar-me per tal de poder donar una passejada amb la bicicleta compartida amb els meus germans.

Realment si hi ha alguna cosa de la meva infantesa que no canviaria per res del món són els moments que us acabo d’explicar.

Per veure...

No us ha passat mai emocionar-vos de tal manera que no hàgiu pogut contenir el plor ?

Això és el que m’ha passat a mi per segona vegada en poc temps. El motiu no ha estat res personal. Veure per segon cop un reportatge emès per la tv3 el 14-01-2010  titulat “Barraques. La ciutat oblidada.” i que pertany a un programa molt interessant titulat Sense Ficció.

Avui i degut a la vaga realitzada per la tv3 de les 12h a les 16h,  l’han tornat a emetre. Ha coincidit que és la tarda que puc estar a casa . Ha fet que malgrat no haver viscut res del que els protagonistes relaten amb una senzillesa i naturalitat aclaparadora, em torni a adonar de quina manera i sense demanar-ho la vida pot tractar a les persones.

Això m’ha fet recordar històries, explicades pels meus pares i d’altres familiars que sempre m’havien deixat la sensació de haver-les viscut una mica. I és que penso que és molt important saber-les explicar. Recomano a qui tingui interès per la història recent a Barcelona que el miri. No us perdeu la conclusió final i especialment la sintonia dels títols de crèdit finals.

Per a mi és un document planificat i contat des del rigor històric i sobretot amb una gran sensibilitat.

http://www.tv3.cat/videos/2333059

Exceso de confianza.

La ocasión merece que esta vez escriba en castellano. Pienso que de esta manera no rompo con un compromiso que me hice cuando me inicié en este mundo del blog. El de hacerlo en catalán. Será la excepción que de vez en cuando confirme la regla.

Aunque recibí toda mi educación en castellano y en casa lo hablamos, siempre me sentí diferente por el hecho de no hablar catalán y de que nadie lo hiciera cuando se dirigían a mí. Eran así de educados. Supongo que en aquel momento ya intuía el valor integrador que tiene el conocer y sobre todo usar una lengua. Tuve la suerte de poder profundizar en ella en los estudios superiores que realicé. Era una asignatura obligatoria en los tres primeros cursos, junto con el latín y francés.

Así, paso a contaros una situación que llevo sufriendo ya hace algún tiempo y que soporto en función del momento con mejor o peor ánimo.
Resulta que hace unos años se me ocurrió avalar a mi actual ex-pareja. La razón fue que se había quedado sin trabajo y aposté por ayudarle a iniciar un negocio seguro. Confiaba plenamente en él y creí que yendo mal podría venderlo y satisfacer el correspondiente préstamo.
Fue pasando el tiempo y después de catorce años de convivencia nos separamos. Como más o menos lo decidimos de mutuo acuerdo, yo más y él menos, en principio no dudé ni por un instante que dejara de pagar.

Actualmente llevo abonados ya unos 7 meses por algo que nunca va a ser mío. Si amigos, se vendió el negocio que yo le avalé sin comunicármelo y por supuesto sin amortizar una muy considerable cantidad que le quedaba pendiente; es más aun intentó embaucarme para que le prestara dinero en efectivo. Existe una palabra que define su proceder, estafa.
Pero no todo queda ahí. Cuando fui a hablar con el banco que constituyó el préstamo con aval, del que soy cliente de toda la vida y que por no hacer no les he discutido ni una sola comisión, me encuentro que me dicen que no quieren problemas y aunque reclame al final me tocará pagar. Conseguir que morosos de este tipo paguen es difícil y costoso y ellos van a lo seguro, el aval.
Me quedé atónita al oírlos y no pude menos que replicarles que parecía mentira que favorecieran más al delincuente, en este caso mi ex, que a un buen cliente.

A día de ayer, y después de muchos esfuerzos he conseguido del banco un documento que me será válido si decido ponerle una demanda. Si se declara insolvente me tocará pagar. Si por mi parte dejo de hacerlo una temporada, me corresponderá hacerlo después con intereses de demora.
El coste emocional y económico, os podréis imaginar que no es poca cosa. Aún en algún momento me sorprendo pensando que las cosas le habrán ido mal y que no le ha quedado otra. Como me dice un amigo a modo de consuelo, si es que de buena que eres, pareces tonta.

Por cierto, “el negocio” consistía en la compra de una licencia de taxi. Ahora la ha vendido, sacándole un pingüe beneficio, ya que normalmente es un valor al alza. Además él no pierde su trabajo ya que puede continuar conduciendo como taxista impunemente, y de hecho así lo está haciendo como asalariado de otro. El carné de taxista lo conserva.

Así que recomiendo encarecidamente a todo el que haya leído lo expuesto que se aseguren antes de confiar en alguien. Como dice mi hermano que es muy práctico, si los bancos te hacen firmar un contrato de siete paginas, algo debe decir en cuanto a las advertencias. Se trata de informarnos bien. Pedid un aval con todo tipo de garantías.

Por mi parte la única que me valió era la confianza que tenia depositada en el y el cariño que le profesaba.

Nadal

Al llarg de la meva vida porto aproximadament uns 850 dies gaudint de les vacances de Nadal al poble i al costat de la meva família. Malauradament ja fa 15 i 10 anys respectivament que els nostres pares ja no hi són entre nosaltres. Així tornant a fer càlculs resulta que amb el pare només vaig tenir la sort de gaudir-les uns 595 dies i amb la mare 680 dies.

Em sobta encara arribar a casa i no trobar-los esperant-nos amb il•lusió. Recordo com preparaven la nostra rebuda, comprant una mica els capricis de tots i elaborant la mare els menús que més ens agradaven . Des que ja no hi són tàcitament tenim un acord on reproduïm els dies principals, respectant la tradició dels canalons, els llagostins....... De cuinar s’encarrega sempre un dels meus germans. Li agrada molt fer-ho i té molta traça. La meva tasca és la de la neteja. A casa no hi viu cap de nosaltres de manera permanent i aprofito aquests dies per intentar fer-la en profunditat. El meu germà, el cuiner em diu que quan arribo estic sempre en “modo limpieza”.

Aquest any i degut a que hem renovat part del mobiliari he tingut una enyorança especial ja que he endreçat part dels objectes que conservem dels nostres pares. Especialment faré menció a les cartes de festeig que és van adreçar els meus pares i que la meva mare guardava amb gran cel.
No he pogut estar-me i n’he llegit moltes. Penso que no he fet malament. Tot i que sento haver envaït una mica la seva intimitat, crec que ells m’ho disculparien. Com s’estimaven i com estaven enamorats l’un de l’altre. Sorprèn que dient-se coses tan tendres la major part d’elles duen la senyal d’estar de dol, un costum de l’època i que consistia en portar com un marc de color negre al voltant del sobre i de la quartilla on escrivien. Em commou amb quina naturalitat es diuen que s’estimen i com es troben a faltar.
Jo, malgrat que imagino que com tothom no tots els meus records d’infantesa són bons, hi penso molt sovint en ells i en aquests dies especialment els trobo a faltar. Crec que recordar-los cada dia, no hi ha un sol dia que no em passi, és el millor que puc fer. Això em demostra que malgrat les circumstàncies, a totes les famílies n’hi ha, ens van educar el millor que van saber, però sens dubte amb tot el seu amor.

La meva intenció no és entristir a ningú que em llegeixi. Penso que simplement el que faig és honorar als meus pares.

Mirant pel balcó.

Sembla que finalment arriben dies de fred, d’aquests que fan que la mandra esdevingui protagonista de molts moments.

Així avui dissabte, com tants d’altres m’he llevat relativament d’hora i com sempre he fet una ullada al carrer. Uffffff! he exclamat, la gent va força abrigada.
Generalment aquest dia de la setmana pel matí, si tinc planificada alguna cosa solen ser tasques domèstiques i com a molt fer la compra. No és que tingui gaire cosa més a fer, però sempre m’ha agradat fer una bona passejada i gaudir de les poques estones de sol que tenim en aquesta època de l’any. Mentre esmorzava i com d'altres vegades ha sonat el telèfon.
Els telèfons inalàmbrics són de gran utilitat ja que et permeten anar xerrant i fer alguna cosa a l’hora. Això si, depèn de com, pots acabar mig contracturat. M’han aconsellat per que no em passi, que em compri una cinta ampla del cabell que quedi ajustada al cap i posar el telèfon de manera que quedi subjecte com si portes un auricular. Encara ho he de provar. Em va semblar bona idea, sobretot si estàs fent alguna cosa que requereixi l’ús de les dues mans.
Desprès d’una llarga conversa, l’orella que ha escoltat més, sempre em queda ben vermella ( l’altra, depenent de la durada, molt sovint tampoc es salva), he pensat que era el moment de fer alguna cosa més dinàmica que moure la llengua.

M’he disposat a buidar el rentavaixelles amb la radio de fons, i acabant aquesta tasca tant feixuga, he fet el llit, una mica de bugada, he passat l’escombra i m’he dit a mi mateixa que no em quedava cap altra excusa. Havia d’anar a la dutxa, vestir-me de carrer i sortir a que em donés l’aire. De sobte he recordat que no havia mirat el correu electrònic i m’he llençat alleugerida a l’ordinador.
Res d’especial, quatre tonteries d’aquestes que t’envien els coneguts quan no tenen res millor a fer. Ja que estava posada, he llegit les notícies que ja havia sentit tres o quatre vegades des que m’he llevat. A la premsa escrita, via digital o no, sempre hi trobes històries que la ràdio, obligada a condensar l’actualitat per raó de temps, no ens pot oferir. Seguidament m’he connectat al Facebook , i he anat tafanejant aquí i allà. Això em distreu moltíssim i em passen els minuts ràpidament. Una altra trucada m’ha interromput aquesta tasca tan intel·lectual. Aquesta vegada ha estat poca estona.
Tot plegat dos quarts de dues. Temps just de dutxar-me per a no dir-me deixada quan em miro al mirall. Mentre ho feia he pensat reconfortada que sort que havia anat a comprar la tarda del divendres. Dit i fet l’hora de dinar.
Quan decideixo no sortir pel matí , em dona la sensació que ajunto l’esmorzar amb el dinar i em fa sentir bastat gossa. Així que he endreçat uns quants calaixos per sentir-me una mica millor.

He dinat al final tard i mirant una versió del Titànic de l’any 1953. La protagonitzen, la Barbara Stanwyck, un joveníssim Robert Wagner, i d’altres actors coneguts. Curiosa i segurament per qüestions tècniques de l’època, la part més tractada a la versió més recent, és a dir l’enfonsament, aquí pràcticament no apareix. M’he fet un fart de plorar al final , quan uns s’anaven acomiadant dels altres.

I aquí em teniu relatant-vos un dia de la meva vida que com d’altres, està passant sense pena ni gloria i està presidit per la mandra i la desídia més recalcitrant. Per la nit , abans d’adormir-me segur que em sentiré culpable de no haver-lo aprofitat més i tindré pensaments tranquil·litzadors del tipus quina vida més trista i plana que portes.

El més emocionant que he fet avui ha estat mirar pel balcó!

Comiat.

Tinc el costum cada matí d’escoltar la radio per estar una mica assabentada del que passa pel món. No és massa estona però si la suficient per a fer-me cinc cèntims de l’actualitat. Des de fa molts anys aquest aparell em distreu i em fa companyia.
Així avui com cada dia, a banda d’informar-me del temps, això m’ajuda bastant a fer una tria encertada de la roba que m’he de posar en aquest temps tan dislocat, de sobte sento que és el dia mundial contra la sida.

Cada dia és significant sobre algun tema punyent com ara, la violència de gènere, el càncer, les malalties mentals... Recordo aquestes dues últimes entre d’altres com bastants recents i molt importants per a mi pel fet de tenir-les molt a prop meu. Potser en un altre moment parlaré d’elles però, en aquest dia, em vull centrar en el tema de la sida d’una manera molt personal. Si, perquè li dec a un amic molt estimat que fa 15 anys va morir a conseqüència d’aquesta malaltia.

Encara tinc present el dia que em van trucar per telèfon dient-me que havia mort de manera inesperada. El meu cor bategà molt fort, confirmant aquesta notícia les sospites que des de feia temps tenia sobre la situació del meu company d’estudis.
No ens veiem gaire ja que cadascú havia fet la seva vida, cosa molt normal, però de tan en tan ens trobàvem i recordàvem moments molt feliços de joventut, d’aquests que t’uneixen per sempre. Però quan va estar malat, no m’ho va fer saber. Potser per vergonya, per delicadesa o por, o per tot plegat. L’únic que us puc dir és que sento en l’ànima no haver-nos pogut acomiadar . No va ser just que per l' incomprensió i l’ estigma que va suposar l’aparició d’aquest temible virus , molts més no van poder-ho fer. Va per tu amic estimat,

TE QUISE, TE QUIERO Y SIEMPRE TE QUERRE, PERO SOBRE TODO TE RECORDARE.

Records.

Sovint em venen al cap, a mode d’imatges, situacions de la meva etapa escolar que ara i amb el criteri d’un adult les veig com paradoxes bastant crues i fins i tot surrealistes.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.

Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.

Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).

Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.

Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.

Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.