Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
divendres, 1 de juliol del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
Les caramelles.
Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
dissabte, 16 d’abril del 2011
PASQUA
Ahir va ser dia de comiats, d’ aquests que son temporals ja que iniciem un petit període de vacances. Tanmateix n’ hi va haver un que serà per més temps potser per sempre. Sap greu que al llarg de les nostres vides van passant persones que et fan sentir bé, amb les que connectes però les circumstàncies fan que perdis el seu contacte.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
dilluns, 7 de març del 2011
CARNAVAL
Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
dimecres, 5 de gener del 2011
Nit de Reis
Diumenge 2 de Gener. Les campanades de l’ església d’ a prop de casa meva invariablement continuaven sonant a les 9 del matí. Com cada dia m’ han despertat i han fet que tingui el mateix pensament, m’ hauria de llevar ....... uffff quina mandra . Tots aquests dies he fet el mateix recorregut. M’ aixeco per a beure un got d’ aigua i indefectiblement m’ en torno al llit a fer una mica el mandrós escoltant la radio. M’encanta fer-ho sempre que puc i ara estic de vacances.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
Però aquesta vegada ha estat una mica diferent. Tenir a algú que seu davant del llit mirant-te de manera insistent crea un cert neguit. Es tractava de la meva estimada germaneta que vol tan si vull com sinó anar a caminar acompanyada, per un dels molts recorreguts que hi ha al meu poble pensats per aquest fi.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
diumenge, 5 de desembre del 2010
PONT DE LA CONSTITUCIÓ
Per un moment he imaginat que en poques hores no podria sortir al carrer. Això ha estat aquest matí quan de sobte i amb un cel molt gris i amb la sensació de molt de fred han començat a caure les primeres volves de neu que he vist aquesta temporada d’ hivern, encara no estrenat oficialment. Ha estat una falsa alarma. Finalment només ha nevat a dalt de les muntanyes que rodegen la petita vall on hem trobo. Allà sembla que ho ha fet amb ganes. De fet uns familiars que han anat a esquiar a primera hora m’ ho han ratificat.
Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.
Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.
Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.
Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.
Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.
Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
CASTANYADA- TOTS SANTS
Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)