dimecres, 4 de juliol del 2012
RETALLADES.
Època de retallades i més retallades. Sembla que som a una espiral sense fi. Van anunciant amb la boca petita i de manera sistemàtica aquest o altre ajust, això si lloant les excel•lències que encara ens queden malgrat tot.
De ben a prop ho sé i us puc explicar que si heu de rebre qualsevol tractament més llarg de tres mesos i per aquest motiu estar de baixa, que sabeu que a partir del tercer mes el vostre sou, qui en tingui és clar, es veurà disminuït de manera considerable.
Estic parlant d’ un tractament de quimioteràpia que per si de cas algú no ho sap es pot allargar en el temps de manera imprevisible. O sigui que a l’ hora que fan els comptes que més els hi convenen i s’ encoratgen a fer-ho en els serveis que més incidència poden tenir en tots nosaltres, ho fan també en el nostre cor i en el nostre ànim. No hi ha prou amb la preocupació per la malaltia sobrevinguda i no desitjada i amb l’ inquietud que tot plegat deu comportar. Cal fer esment de l’ encariment que això suposa per a una família en desplaçaments, aliments, medicaments... A la fi al desgast psicològic que tot això implica per qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies, afegir el neguit de potser no arribar a final de mes per aquest motiu.
La vida és de ben segur el tresor més apreciat del que tots disposem. Es molt injust que la seva cura, independentment de l’ indret del món on ens trobem, quedi reduïda simplement a una qüestió de números. Vull pensar que el fet de que uns disposin dels altres de manera tan cruel i banal sigui a causa d’ una anomalia genètica que algun dia aconseguirem fer desaparèixer.
dimecres, 11 d’abril del 2012
VIURE LA VIDA
Una teula de la porxada del jardí està a punt de caure. D’un salt ens hem apartat ràpid de la seva vertical i en aquell precís moment ha lliscat i s’ ha estimbat sobre el terra esmicolant-se en trossets molt petits.
Amb l’ escombra i el recollidor hem replegat les seves restes i les hem abocat al contenidor del costat de casa. De seguida hem pensat que la teulada no aguantarà massa sense una revisió a fons. De fet comença a haver signes molt clars d’ humitats a algunes de les habitacions. Com badem una mica i plogui més del compte, es faran goteres en un tres i no res.
Això em fa pensar que les cases com les persones necessiten de tant en tant una revisió i molt sovint una remodelació de dins a fora i de fora a dins.
Hi ha gent per a tot encara que no tot val, almenys per alguns. N’ hi ha que contínuament necessiten fer canvis, en el seu vestuari, a la seva imatge, de casa, de cotxe, de mòbil, de parella, fins i tot de família. N’hi ha d’altra, més conservadora que busca i possiblement li dona més seguretat precisament el contrari, fer - ne pocs. Així no els agrada massa bellugar-se del seu lloc de residència, sovint rebutgen ampliar les seves amistats, pocs canvis si els es possible a la feina, sempre la mateixa imatge......
Però fem el que fem i visquem com visquem, el nostre cos va evolucionant amb el pas dels anys veient-lo reflectit de manera ben palesa al mirall de casa i als rostres dels amics i de la gent de l’ entorn més proper. Mica en mica el nostres pensaments i sentiments sovint es quedaran suspesos enmig d’ aquest procés, encallats en un passat entestat en estar més present que el que vivim quotidianament. Moments molt importants de la nostra existència hagi estat aquesta molt dinàmica o potser més estàtica. De fet la vida és viure-la però a l’hora sentir-la. Malgrat tracem un planning estudiat de tot el que voldríem fer, afortunadament sempre ens sorprendrà. Diuen que al final tota ella passa per la teva ment en qüestió de segons, sigui llarga o curta, intensa o més tranquil•la. Probablement en aquesta situació tots pensem el mateix. Rememorarem els moments més feliços de la nostra infància, joventut i maduresa lligats amb la nostra família i amics, potser la claror d’un dia lluminós envoltant un bonic paisatge i a la fi, poca cosa més.
Amb l’ escombra i el recollidor hem replegat les seves restes i les hem abocat al contenidor del costat de casa. De seguida hem pensat que la teulada no aguantarà massa sense una revisió a fons. De fet comença a haver signes molt clars d’ humitats a algunes de les habitacions. Com badem una mica i plogui més del compte, es faran goteres en un tres i no res.
Això em fa pensar que les cases com les persones necessiten de tant en tant una revisió i molt sovint una remodelació de dins a fora i de fora a dins.
Hi ha gent per a tot encara que no tot val, almenys per alguns. N’ hi ha que contínuament necessiten fer canvis, en el seu vestuari, a la seva imatge, de casa, de cotxe, de mòbil, de parella, fins i tot de família. N’hi ha d’altra, més conservadora que busca i possiblement li dona més seguretat precisament el contrari, fer - ne pocs. Així no els agrada massa bellugar-se del seu lloc de residència, sovint rebutgen ampliar les seves amistats, pocs canvis si els es possible a la feina, sempre la mateixa imatge......
Però fem el que fem i visquem com visquem, el nostre cos va evolucionant amb el pas dels anys veient-lo reflectit de manera ben palesa al mirall de casa i als rostres dels amics i de la gent de l’ entorn més proper. Mica en mica el nostres pensaments i sentiments sovint es quedaran suspesos enmig d’ aquest procés, encallats en un passat entestat en estar més present que el que vivim quotidianament. Moments molt importants de la nostra existència hagi estat aquesta molt dinàmica o potser més estàtica. De fet la vida és viure-la però a l’hora sentir-la. Malgrat tracem un planning estudiat de tot el que voldríem fer, afortunadament sempre ens sorprendrà. Diuen que al final tota ella passa per la teva ment en qüestió de segons, sigui llarga o curta, intensa o més tranquil•la. Probablement en aquesta situació tots pensem el mateix. Rememorarem els moments més feliços de la nostra infància, joventut i maduresa lligats amb la nostra família i amics, potser la claror d’un dia lluminós envoltant un bonic paisatge i a la fi, poca cosa més.
dijous, 2 de febrer del 2012
PREVISIÓ DELS TEMPS
La neu cau dolçament sobre les branques dels arbres i ja deixa un bon gruix al terra. Espiant darrera la finestra imagino com quedarà tot si continua fent-ho varies hores. El veí del costat treu el cap i amb una pala comença a retirar-la del davant de casa seva fent camí per poder-hi arribar fins el seu cotxe. Sé que té problemes a la feina i haurà d’ esforçar-se per arribar a l’ hora. Tal com està tot ha de fer mans i mànigues per procurar el millor per la seva família. Els quatre fills , la seva muller i els avis són massa boques que alimentar amb un sol sou. Fins fa uns mesos la Maria havia treballat a una botiga al poble del costat però l’ han tancada.. No estan gens bé. Fins i tot sento més d’ una discussió entre ells. De moment han anat passant amb els estalvis que havien fet per tal de poder pagar el lloguer de la casa i els estudis dels seu fills. En Joan encara la conserva ja que ha accedit a treballar més hores amb una reducció important del seu sou. Realment estan molt preocupats pel seu futur. El xicot gran estudia a ciutat Medicina però no saben si podran mantenir la seva estada. Potser haurà de plegar ja que ha buscat treball per tal de costejar -se part de les despeses i de moment no ha trobat res de res.....
Podria continuar amb aquest relat agafant una mica d’ aquí i una mica d’ allà, fent present les tristes històries que sento al meu voltant i sense ànim de ser pretensiosa faria a lo millor un best-seller a l’ estil de Charles Dickens o qualsevol altre autor cronista d’ època. Ja sé que aquesta mena de situacions i d’altres molt més punyents han existit i existiran arreu....
Jo no em puc queixar, malgrat que com tothom tinc les meves cosetes. Tot i essent de l’ opinió que la vida l’ hem d’afrontar amb optimisme i relativitzant tot el que ens presenta estareu amb mi que mantenir els ànims davant d’ aquestes circumstàncies ha de costar. Venen temps durs per a molts i penso que una reflexió d’on estem i a on anem mai estarà de més.
Podria continuar amb aquest relat agafant una mica d’ aquí i una mica d’ allà, fent present les tristes històries que sento al meu voltant i sense ànim de ser pretensiosa faria a lo millor un best-seller a l’ estil de Charles Dickens o qualsevol altre autor cronista d’ època. Ja sé que aquesta mena de situacions i d’altres molt més punyents han existit i existiran arreu....
Jo no em puc queixar, malgrat que com tothom tinc les meves cosetes. Tot i essent de l’ opinió que la vida l’ hem d’afrontar amb optimisme i relativitzant tot el que ens presenta estareu amb mi que mantenir els ànims davant d’ aquestes circumstàncies ha de costar. Venen temps durs per a molts i penso que una reflexió d’on estem i a on anem mai estarà de més.
dimecres, 28 de desembre del 2011
SANTS INNOCENTS
Un mal menor. Aquesta és la frase que defineix de manera prou encertada el pensament de molts sobre el sistema de la funció pública. M’ ha costat d’ entendre el seu significat aplicada d’ aquesta manera . Com m’ és difícil de comprendre d’ altres que sentim sovint com danys col·laterals o situacions conjunturals..... No m’ acostumo quan s’ associa a les persones. També s’ hem fa feixuc d’ entendre quan la relaciono amb una frase molt sentida en aquests dies, els serveis bàsics.
Analitzant el significat de la paraula bàsic com la part essencial o fonamental , hom diríem que els podríem considerar com imprescindibles. Però sembla ser que en aquest país / societat, entendre l’ educació i la sanitat com quelcom bàsic no significa que hagin de tenir una importància cabdal. A la fi he entès això d’ un mal menor. S’ han d’ oferir per què no està ben vist que com tota societat civilitzada i evolucionada, hagin analfabets o que per manca de recursos econòmics es mori la gent pel carrer. Però com només generen despeses i cap guany s’ ha de procurar retallar-los el màxim possible. Que els gestioni el sector privat serà diferent per què sembla ser, que el cost seria menor pels governs i si més no es facilitarà crear empresa o sia es generarà riquesa. Al cap i a la fi és un canvi de model diuen, això és poc sostenible....
Tot plegat em porta a pensar que mentre no es faci una aposta, on es valori que invertir en educació sigui un guany segur aquest canvi de model no serà real. En èpoques difícils com les que estem vivint només l’ estan considerant com reduir despesa de quelcom superflu.
Com a membre de la funció pública que sóc estic una mica farta que em facin sentir, ora com un ésser privilegiat ora com una mena de delinqüent que s’ hagi d’ amagar només pel fet d’ haver aprovat una oposició, per ocupar un lloc de treball on les normes i el sistema de funcionament m’ han vingut donades com a moltes feines. Com educadora que sóc reclamo una mica d’ atenció i demano que es reflexioni sobre el valor i significat que té la nostra tasca. Crec que mentre no sigui així qualsevol reforma al respecte serà com si a tots ens enganxessin una llufa a l’ esquena i ens diguessin.. SANTS INNOCENTS!!!
Analitzant el significat de la paraula bàsic com la part essencial o fonamental , hom diríem que els podríem considerar com imprescindibles. Però sembla ser que en aquest país / societat, entendre l’ educació i la sanitat com quelcom bàsic no significa que hagin de tenir una importància cabdal. A la fi he entès això d’ un mal menor. S’ han d’ oferir per què no està ben vist que com tota societat civilitzada i evolucionada, hagin analfabets o que per manca de recursos econòmics es mori la gent pel carrer. Però com només generen despeses i cap guany s’ ha de procurar retallar-los el màxim possible. Que els gestioni el sector privat serà diferent per què sembla ser, que el cost seria menor pels governs i si més no es facilitarà crear empresa o sia es generarà riquesa. Al cap i a la fi és un canvi de model diuen, això és poc sostenible....
Tot plegat em porta a pensar que mentre no es faci una aposta, on es valori que invertir en educació sigui un guany segur aquest canvi de model no serà real. En èpoques difícils com les que estem vivint només l’ estan considerant com reduir despesa de quelcom superflu.
Com a membre de la funció pública que sóc estic una mica farta que em facin sentir, ora com un ésser privilegiat ora com una mena de delinqüent que s’ hagi d’ amagar només pel fet d’ haver aprovat una oposició, per ocupar un lloc de treball on les normes i el sistema de funcionament m’ han vingut donades com a moltes feines. Com educadora que sóc reclamo una mica d’ atenció i demano que es reflexioni sobre el valor i significat que té la nostra tasca. Crec que mentre no sigui així qualsevol reforma al respecte serà com si a tots ens enganxessin una llufa a l’ esquena i ens diguessin.. SANTS INNOCENTS!!!
diumenge, 4 de desembre del 2011
A CASA
La claror del dia es cola pels foradets de la persiana mal ajustada. El canvi de llit sempre el pateixo. M’ aixeco pel matí amb l’ esquena una mica tocada. A més ara que ja fa fred costa d’ escalfar la casa i la primera nit sempre en passo una mica.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Fent dissabtes
M’ agradaria poder treure a la primera el motxo incrustat al pal quan l’ he de canviar. Mantinc gairebé sempre una lluita acarnissada fent-me un propòsit .....la propera vegada no l’ aprofitaré tant ja que sembla com si es produís una unió simbiòtica entre els dos impossible de desfer. Però finalment quan ho aconsegueixo quedo alleugerida i penso que les relacions entre les persones en ocasions poden tenir la mateixa unió. En les dues situacions perquè no sigui traumàtic hauríem de cuidar el tracte que donem. El pal de fregar hauríem de cuidar no deixar-lo submergit a l’ aigua de la galleda ja que com en les relacions humanes, un entorn on no es cuiden els detalls fa que tant un com l’ altre s’ ofeguin o es produeixi un òxid que fomentarà un desgast. Això facilitarà que acabin abans de temps al cubell de les escombraries o en l’ oblit més absurd.
dissabte, 6 d’agost del 2011
Silenci
Les bombolles plenes de colors romanen suspeses enmig d’ una pluja daurada, copsades pels rajos de llum que s’endinsen a l’ aigua i es refracten al seu interior. Uff, els ulls em couen, he de sortir a fora. Respiro profondament enmig del bullici de la gent. De vegades imagino ser un peix i nedo a les profunditats del mar. Exploro i em fico per tota mena de coves, m’acaronen les algues i em grato amb els corals més meravellosos. Millor si sóc una sirena, doncs tinc l’ oportunitat de sortir, comparar i decidir que em convé més dels dos mons, la pau i tranquil•litat de les aigües o l’ emoció d’una possible aventura amb un desconegut.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)