Un mal menor. Aquesta és la frase que defineix de manera prou encertada el pensament de molts sobre el sistema de la funció pública. M’ ha costat d’ entendre el seu significat aplicada d’ aquesta manera . Com m’ és difícil de comprendre d’ altres que sentim sovint com danys col·laterals o situacions conjunturals..... No m’ acostumo quan s’ associa a les persones. També s’ hem fa feixuc d’ entendre quan la relaciono amb una frase molt sentida en aquests dies, els serveis bàsics.
Analitzant el significat de la paraula bàsic com la part essencial o fonamental , hom diríem que els podríem considerar com imprescindibles. Però sembla ser que en aquest país / societat, entendre l’ educació i la sanitat com quelcom bàsic no significa que hagin de tenir una importància cabdal. A la fi he entès això d’ un mal menor. S’ han d’ oferir per què no està ben vist que com tota societat civilitzada i evolucionada, hagin analfabets o que per manca de recursos econòmics es mori la gent pel carrer. Però com només generen despeses i cap guany s’ ha de procurar retallar-los el màxim possible. Que els gestioni el sector privat serà diferent per què sembla ser, que el cost seria menor pels governs i si més no es facilitarà crear empresa o sia es generarà riquesa. Al cap i a la fi és un canvi de model diuen, això és poc sostenible....
Tot plegat em porta a pensar que mentre no es faci una aposta, on es valori que invertir en educació sigui un guany segur aquest canvi de model no serà real. En èpoques difícils com les que estem vivint només l’ estan considerant com reduir despesa de quelcom superflu.
Com a membre de la funció pública que sóc estic una mica farta que em facin sentir, ora com un ésser privilegiat ora com una mena de delinqüent que s’ hagi d’ amagar només pel fet d’ haver aprovat una oposició, per ocupar un lloc de treball on les normes i el sistema de funcionament m’ han vingut donades com a moltes feines. Com educadora que sóc reclamo una mica d’ atenció i demano que es reflexioni sobre el valor i significat que té la nostra tasca. Crec que mentre no sigui així qualsevol reforma al respecte serà com si a tots ens enganxessin una llufa a l’ esquena i ens diguessin.. SANTS INNOCENTS!!!
dimecres, 28 de desembre del 2011
diumenge, 4 de desembre del 2011
A CASA
La claror del dia es cola pels foradets de la persiana mal ajustada. El canvi de llit sempre el pateixo. M’ aixeco pel matí amb l’ esquena una mica tocada. A més ara que ja fa fred costa d’ escalfar la casa i la primera nit sempre en passo una mica.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Fent dissabtes
M’ agradaria poder treure a la primera el motxo incrustat al pal quan l’ he de canviar. Mantinc gairebé sempre una lluita acarnissada fent-me un propòsit .....la propera vegada no l’ aprofitaré tant ja que sembla com si es produís una unió simbiòtica entre els dos impossible de desfer. Però finalment quan ho aconsegueixo quedo alleugerida i penso que les relacions entre les persones en ocasions poden tenir la mateixa unió. En les dues situacions perquè no sigui traumàtic hauríem de cuidar el tracte que donem. El pal de fregar hauríem de cuidar no deixar-lo submergit a l’ aigua de la galleda ja que com en les relacions humanes, un entorn on no es cuiden els detalls fa que tant un com l’ altre s’ ofeguin o es produeixi un òxid que fomentarà un desgast. Això facilitarà que acabin abans de temps al cubell de les escombraries o en l’ oblit més absurd.
dissabte, 6 d’agost del 2011
Silenci
Les bombolles plenes de colors romanen suspeses enmig d’ una pluja daurada, copsades pels rajos de llum que s’endinsen a l’ aigua i es refracten al seu interior. Uff, els ulls em couen, he de sortir a fora. Respiro profondament enmig del bullici de la gent. De vegades imagino ser un peix i nedo a les profunditats del mar. Exploro i em fico per tota mena de coves, m’acaronen les algues i em grato amb els corals més meravellosos. Millor si sóc una sirena, doncs tinc l’ oportunitat de sortir, comparar i decidir que em convé més dels dos mons, la pau i tranquil•litat de les aigües o l’ emoció d’una possible aventura amb un desconegut.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
divendres, 1 de juliol del 2011
CONSELLS SOLIDARIS??
Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
dilluns, 25 d’abril del 2011
Les caramelles.
Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
dissabte, 16 d’abril del 2011
PASQUA
Ahir va ser dia de comiats, d’ aquests que son temporals ja que iniciem un petit període de vacances. Tanmateix n’ hi va haver un que serà per més temps potser per sempre. Sap greu que al llarg de les nostres vides van passant persones que et fan sentir bé, amb les que connectes però les circumstàncies fan que perdis el seu contacte.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)