Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
dilluns, 7 de març del 2011
dimecres, 5 de gener del 2011
Nit de Reis
Diumenge 2 de Gener. Les campanades de l’ església d’ a prop de casa meva invariablement continuaven sonant a les 9 del matí. Com cada dia m’ han despertat i han fet que tingui el mateix pensament, m’ hauria de llevar ....... uffff quina mandra . Tots aquests dies he fet el mateix recorregut. M’ aixeco per a beure un got d’ aigua i indefectiblement m’ en torno al llit a fer una mica el mandrós escoltant la radio. M’encanta fer-ho sempre que puc i ara estic de vacances.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
Però aquesta vegada ha estat una mica diferent. Tenir a algú que seu davant del llit mirant-te de manera insistent crea un cert neguit. Es tractava de la meva estimada germaneta que vol tan si vull com sinó anar a caminar acompanyada, per un dels molts recorreguts que hi ha al meu poble pensats per aquest fi.
Per esgotament ha aconseguit que m’ alcés i desprès d’ esmorzar ens hem equipat adequadament i hem sortit al carrer.
Realment ha valgut la pena. Feia un dia molt lluminós amb un cel ben blau on a mesura que anàvem avançant es dibuixaven totes les muntanyes que envolten aquesta preciosa vall. Per un camí de terra que transcorre paral•lel al nostre riu hem caminat uns deu kilòmetres. Anàvem parlant de les nostres coses i recordant el nom de les masies o poblets més petits a l’hora que ens sorpreníem sobretot jo, dels canvis que en uns anys ha experimentat tot aquest entorn. Ha estat un plaer comprovar com les aigües d’ aquest riu Segre van plenes d’ ànecs salvatges preferiblement els de coll verd, Martín pescaires, garsetes, polles d’ aigua......senyal ineludible del seu bon estat. Ha estat tan gratificant que hem dit que a l’ endemà tornaríem a fer-ho.
Així que el dia 3 tot i no matinant massa vam fruir de valent de la passejada fins arribar a Calbinyà. Ens hem endinsat en el bosc pujant i baixant per les dreceres marcades ja fa molt temps. Aquesta vegada em vaig recordar d’ agafar la càmera i així poder rememorar en imatges aquest dia.
Avui dia 5 de Gener de 2011 penso que poder gaudir de la natura, dels familiars i amics és el millor regal de reis que és pot tenir, ara i durant tot l’ any.
diumenge, 5 de desembre del 2010
PONT DE LA CONSTITUCIÓ
Per un moment he imaginat que en poques hores no podria sortir al carrer. Això ha estat aquest matí quan de sobte i amb un cel molt gris i amb la sensació de molt de fred han començat a caure les primeres volves de neu que he vist aquesta temporada d’ hivern, encara no estrenat oficialment. Ha estat una falsa alarma. Finalment només ha nevat a dalt de les muntanyes que rodegen la petita vall on hem trobo. Allà sembla que ho ha fet amb ganes. De fet uns familiars que han anat a esquiar a primera hora m’ ho han ratificat.
Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.
Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.
Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.
Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.
Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.
Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
CASTANYADA- TOTS SANTS
Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
dilluns, 13 de setembre del 2010
Tornem a començar.
L ‘ estiu i les vacances de sobte em queden una mica llunyans. El que porto treballant, tot just una setmaneta i escacs ha fet que es vagin diluint encara que siguin un dolç record.
Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.
Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.
En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica, els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.
Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .
Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.
Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.
Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.
En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica, els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.
Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .
Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.
dijous, 1 de juliol del 2010
Crisi.
1 de Juliol, primer dia de rebaixes i més o menys de vacances!!!!!!!
Quina dolça sensació pensar que en principi i durant uns quants dies no tindré cap hora per llevar-me i sortir a corre-cuita de casa com la resta del any.
Però ara ve la qüestió principal a les vacances, ocupar el temps. Què fàcil era quan era una nena o una joveneta. Vivia completament despreocupada pensant només en la piscina i després en la platja. Però el més important era que podria estar al carrer amb els meus amics durant moltes hores.
Ara resulta que pràcticament és igual. Si no fos per la calor segurament em passaria moltes hores al carrer passejant i anant aquí i allà. Estic pensant en quin dia aniré a la platja........ Si no fos perquè he d’ estalviar, com sempre, enguany podria anar a l' India ..........A la fi i desprès d’una pila d’anys resulta que la meva vida en essència no ha canviat gaire.........no sé què pensar!
Arribat aquest punt de sobte me n’adono que si què ha canviat alguna cosa, i és la manera de plantejar-m’ho. Ja no ho faig amb la il•lusió de sempre. Ara resulta que no vull fer coses sinó que he de fer coses. De tota manera també pot ser que tot sigui com una mena de síndrome d’Estocolm. Si el fet de tenir la vida planificada durant la resta de l ‘any fa que deslligada d’aquests deures el meu ànim afluixi, serà qüestió de deixar passar alguns dies més i a veure què passa.
Ja em perdonareu però crec que com molts de nosaltres, haver d’ encoratjar-te a tu mateix durant tant de temps per la vida, esgota una mica i fa que l’estat d’ ànim com aquell que diu, i en el sentit més positiu desaparegui.
Crec que el retall salarial i la pujada de l’IVA sense dubte m’ha afectat bastant!!!!
dimecres, 2 de juny del 2010
A taula.
Avui mentre dinava a la feina m’ha passat una cosa prou curiosa i que sens dubte m’ha fet reflexionar i fins i tot documentar-me per assegurar-me que no m’havia confós quan he fet una afirmació bastant rotunda.
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)