Records.

Sovint em venen al cap, a mode d’imatges, situacions de la meva etapa escolar que ara i amb el criteri d’un adult les veig com paradoxes bastant crues i fins i tot surrealistes.
Així el denominador comú dels meus anys d’infantesa a l’hora de l’escola, per cert religiosa, podríem dir que va ser de patiment. Jo no volia anar-hi, i més d’una vegada me les havia pensat per aconseguir-ho.

Fingir una malaltia era el recurs que més funcionava ja que a casa tenien molta cura. Vaig descobrir que el termòmetre de mercuri actualment completament abolit, girant-lo del revés i fent el moviment com per abaixar-lo, assolia la temperatura suficient com per enredar als meus pares i convèncer-los de que estava malalta i així quedar-me a casa. Avui això no val, amb una bona dosi d’ antitèrmic es facturen els nens a l’escola . També vaig comprovar que en funció de col·locar- lo en un lloc o altre del cos la temperatura podia variar mig o fins i tot un grau. Era perfecte, però no en podia abusar massa per que segurament al final no hagués colat. Així, tot i que entre les malalties fingides i les reals em vaig estalviar bastants dies, malauradament la resta em van semblar molts, una eternitat, i no em vaig lliurar.

Recordo que l’hàbit que portaven les monges primer negre i desprès blau marí, al començament em feia una mica de por. No ho podia evitar. Em passava el mateix amb els encaputxats de la processó de setmana santa; bé aquests em produïen veritable terror. De més gran vaig assabentar-me que es deien penitents, i a la part d’Andalusia també “costaleros”( en concret, els que porten els passos).

Tinc molt present que hi havia èpoques de l’any on es feia col·lecta entre d'altres pels nens de l’Africa. Jo pensava que s’assemblaven bastant als que anunciaven el colacao. La monja posava sobre la seva taula una guardiola que figurava el cap d’un negret, i desprès ens feia una llarga explicació de la gana que passaven i de tot el que els hi mancava. Això no ha canviat gens, ha anat en tot cas a pitjor. Continuava amb una reflexió assenyada i que actualment comparteixo, de la sort que havíem tingut de poder menjar cada dia, dormir a cobert i més coses que ara no recordo.
Durant un temps nosaltres anàvem dipositant monedes en el foradet que ho permetia. Jo no se per què, a part de la pena que em feia, tot plegat deuria pensar que em guanyaria els favors de la “Madre”, vaig cisar de casa un bitllet de mil de les antigues pessetes per tal de lliurar-lo a la guardiola dels negrets. Crec que no em van renyar, ni a escola ni a casa, però si van avisar als meus pares, suposo esfereïdes per la quantitat.

Us haureu adonat de la paradoxa de que un fi tan noble generés una acció tan deplorable com robar. No em podria justificar ni que tal vegada, ja hauria llegit les aventures d’en Robin Hood. A casa essent set i més tard vuit de família segur que no sobrava res.

Potser un altre dia us explicaré més anècdotes d’aquesta mena. Us asseguro que en tinc una pila.
El motiu de fer-hi esment és que amb el temps m’he adonat que malgrat ens alliçonin en la bonesa i l’ajut vers els altres, no sempre generen el mateix sentiment. No fa ni que el que rep la bona acció, de vegades tan sols ho agraeixi. A alguns els ensenya com aprofitar-se’n i els aboca fins i tot a fets abominables.

Vivim en una societat organitzada per ..........quants?

L’ordre sense ser cap obsessió sempre m’ha proporcionat una part de la seguretat que al llarg de la meva vida m’ha faltat en molts moments. Establir-se a un mateix una sèrie de rutines i obligacions pot ajudar a passar tràngols que depèn de com siguis t’ocupen massa temps la ment. Ja des de ben petits, que a casa i a l’escola hagi unes normes, horaris i rutines fa que mica en mica ens anem situant en el temps i l’espai que ens envolta. Això fa que aprenguem a organitzar-nos de manera quotidiana i segurament a estructurar el nostre pensament.

A mesura que anem creixent descobrim que transgredir l’ordre ens proporciona un cert plaer ja que ens fa sortir de la rutina diària. Però arriba un moment que tot l’ establert ens pot fer nosa. Moltes vegades en aquest punt ens diuen que emocionalment no estem equilibrats, que som persones que anem molt a la nostra, a la fi uns egoistes immadurs, asocials i rars. És que si fossis seriós i fessis les coses com s’han de fer!..... molt sovint ens hem sentit aquests retrets majoritàriament adreçats d’adults a adolescents.

Doncs jo que es suposa que he de ser una persona més que adulta, encara de tant en tant els sento, fins i tot venint de gent bastant més jove i és que em costa molt passar i creure’m aquestes normes, malgrat això faci que estigui en el lloc correcte i així respondre a les expectatives de la gent que m’envolta.

La veritat és que amb tot , pertanyo a una generació de reprimits i em rebenta tenir que reconèixer que aquest fet encara avui en dia em marca bastant. Si, perquè tendim a pensar que a determinada edat ens hem organitzat la vida al nostre gust, però no la vida ens la continuen organitzant uns quants.

A.M.O.R.

Gràcies a un amic molt estimat, al que estic molt agraïda, últimament he recuperat l’ interès per fer moltes activitats que havia oblidat que m’agradaven tant. Entre d’altres la meva antiga afició al cinema.

No puc estar-me de fer esment de la meva admiració per la pel·lícula ÀGORA. Vaig anar a veure-la amb l’expectativa que com n' havia sentit a parlar tan bé, potser em defraudaria, com d' altres vegades m’ha passat . Ben lluny d'aquesta idea ! A banda de donar una visió ajustada del moment històric en el que es situa la trama, la bellesa de les seves imatges, la interpretació magnifica i moltes coses que se m’escapen per manca de coneixements tècnics i cinèfils, us he de dir que el que més m’ha frapat és la preciosa història d’amor que es dibuixa i que personalment m’ha emocionat molt.

Preciosa per a mi perquè entenc que només per amor, en el sentit més extens de la paraula, es poden perdonar certes coses.
Jo sempre he pensat que en una relació sigui del tipus que sigui, l' honestedat i la confiança han de prevaldre sobre l' estimació i la passió.
La mala o bona gestió que podem fer dels nostres actes, pensaments i desitjos vers un altre, estan en una relació directament proporcional a la intensitat i qualitat dels sentiments que hi posem. Llavors és quan ens podem oblidar de les circumstàncies de cadascú.

La meva experiència personal en aquest aspecte és podria definir com un seguit de decepcions. Així, la veritat és que m' he tornat molt escèptica quan es tracta de l’amor d' una parella. La traïció, la gelosia, la manca de respecte, l' ambició, l' egoisme.... tot això sorgeix sovint en aquesta mena de relació.
Mai heu tingut una ex-parella? No us ho recomano. Malgrat intentis acabar de manera civilitzada i racional, la cosa no funciona. Crec que és impossible raonar quan no es pot controlar la impulsivitat que en major o menor grau tots tenim.
Sí, perquè quan es tracta d’aquests sentiments la situació no es pot resoldre com un problema matemàtic. Apliques la fórmula i ja està! De cop i en el moment menys oportú poses la pota, i el que hem estat reservant i guardant per tal de no fer mal a l’altre o per d’altres interessos surt. Llavors t’escridasses i el que és pitjor, no resols res.

Penso que l' Hipatia com bona filòsofa i matemàtica ho deuria intuir. L' intel·ligència, la racionalitat i la passió que va posar per la ciència i el coneixement, segurament no les hagués sabut combinar amb tanta saviesa si es tractés de caure en braços de qualsevol dels seus enamorats.

Així que em quedo amb la comprensió que va mostrar per ells malgrat un a un la van anar deixant de banda. En el fons sóc una romàntica i aquestes històries m’agrada pensar que existeixen, encara que em facin plorar.

Com sóc...................

La por a sentir-nos enganyats o fer el ridícul fa que deixem de fer coses que de cor si faríem........o ens fa ràbia quedar-nos amb cara de tontos quan sentim que ens estan enredant.

No us ha passat mai tenir càrrec de consciència sense aparentment haver fet res malament?

Doncs no sé si serà per les reminiscències de l’educació rebuda o senzillament manera de ser. El cas és que dues anècdotes que m’han passat en poc temps podrien il·lustrar aquest sentiment.

La primera va succeir viatjant en metro. Un cop iniciat el viatge, un home d’uns 60 anys va començar, com passa de tant en tant, a explicar de manera telegràfica la seva situació personal. Havia sortit de l’hospital i es trobava sense feina. Demanava un ajut per tal de poder comprar uns medicaments que no es podia costejar...en aquest moment va ensenyar a tots els que el van voler mirar, el que semblava una recepta de la seguretat social. Finalitzada la seva exposició donà les gràcies per avançat amb l’afegit prou conegut de que era millor demanar que robar. Ningú, absolutament ningú d’aquell vagó li va donar res. Alguns miràvem dissimuladament als del costat com per ratificar la seva postura, com si el fet d’observar que cap dels presents ho fes els hi donés la raó.

La segona anècdota l’he viscuda avui mateix. Com persona bastant confiada vaig acceptar mitjançant trucada telefònica, l’oferta d’un organisme prou conegut; un regal que de manera aleatòria m’havia tocat en un sorteig. El tracte era que l’havien de remetre al meu domicili i jo només havia d’abonar les despeses de la tramesa. Ho vaig comentar a algú de confiança i aquesta persona va fer el crit al cel... que si era prou beneita, que això segurament era una enganyifa, que m’enredarien perquè els hi comprés alguna cosa....Em va angoixar tant la situació que vaig decidir en aquell precís moment, ja que m’havia compromès, que rebria el paquet, però amb cara de pressa, l’abric posat i la bossa penjant.

Arribat el dia i quan obro la porta em trobo a un senyor de mitjana edat i bona presència, però amb cara de cansat. Sense deixar-lo donar un pas i dient-li que tenia molta pressa, que l’havia esperat fins aquell moment, li demano els meus regals i ell molt amable me n’hi fa entrega. Desprès de donar-li els diners acordats em demana si li puc contestar a unes preguntes. Li recordo que tinc molta pressa i que ell havia arribat tard. Ell es disculpa, tot lamentant-se que no li respongués el qüestionari; matisant que era un estudi de mercat, ho accepta resignadament i marxa.


Les dues situacions han fet que un cop passades, em sentís bastant malament. La primera, amb el dubte de que fos veritat el que explicava. La segona perquè em vaig imaginar que la feina del senyor era prou dura i potser unes preguntetes de no res no m’haguessin suposat cap sacrifici.

Així a les dues he pres la postura més còmoda i comú dels mortals. No fer res. I això que sóc una beneita,.............. perquè segur que m’han estafat!

Segurament estic passant una crisi i m’estic adaptant.........

L’avantatge de viatjar sol és que dona per fer moltes cabòries a l’hora que observes el que succeeix al teu voltant. De tota manera en relació a les converses que sento quan ho faig, no em puc fixar gaire en el seu contingut ja que els idiomes en els que es produeixen, la gran majoria són desconeguts per a mi. Recordo aquest estiu, en un dels meus freqüents viatgets en tren que vaig sentir una que em va cridar força l’atenció. Em vaig haver de fixar molt ja que el noi parlava en un andalús tancat i jo no tinc massa experiència per a entendre’l a la primera.

Així em vaig adonar que era una conversa a través del mòbil. A grans trets estava parlant amb la seva novia a la que acabava de veure. Seguint el fil semblava que ella no estava conforme amb el comiat que havia tingut per part d’ell. Després de fer-se uns quants retrets, deduint-lo per les paraules del noi, al final es van dir frases amables i tendres de comiat. Vaig pensar que maco és quan estàs enamorat, però a l’hora que complicat.

Una estona més tard quan estava arribant a la estació de Sants, sento la conversa d’aquest mateix noi amb dues o tres persones, andalusos també, que li demanaven de quina part d’ Andalusia era. Va contestar que en realitat havia nascut a Cornellà tot i que de pares gaditans i venia de visitar a la seva novia que era d’un poblet de Sevilla. Havia conservat bastant l’accent li diuen, i ell contestà que sí però que també podia parlar català. En aquell moment li van demanar si treballava i ell va dir que sí, però que la cosa estava magra. Tenia por de perdre la feina. Va afegir que ja era hora de casar-se amb la seva novia i formar una família. En aquest moment li van preguntar l’edat. Recordo que una dona li va dir que era molt jove per pensar tot això i ell va argumentar amb un to de lament, “ No creas, que voy ya para los ventiuno”. En sentir-lo em vaig quedar garrativada. Es sentia gran!

Caminant cap a casa no deixava de pensar i dir-me a mi mateixa que en realitat ens passem la vida desitjant que passi el temps, omplint la nostra vida d’activitats per ocupar-lo. També, que passada l’adolescència gairebé tots ens hem sentit més o menys responsables de la nostra vida, comportant això l’entrada al mon adult ( fer-se gran!). Ens comença a preocupar fer anys, però gairebé segur que molts pensen......... encara estic força bé!

En aquest moment em vaig adonar que els anys més o menys viscuts m’havien donat una lliçó. Aprendre a perdre el temps, gaudint dels petits moments, que al cap i a la fi són els que omplen la nostra vida.
Jo ara desitjo que el temps passi a poc a poc, per assaborir-lo, intentant no deixar-me aclaparar massa per res. Bastant tinc assumint el tracte de vostè, tornar-me invisible per molts ulls, la vista cansada.......

Si, de ben segur que estic passant una crisi... no se si faig bé de fer-vos aquestes confidències però us he de dir que no m’agrada fer-me gran i en aquests moments penso que qui digui el contrari menteix!

Em costa molt definir quines sensacions experimento cada cop que visito a una familiar que per motius de salut es troba reclusa en una residència des de fa uns mesos.

Ahir mentre l’acompanyava en el seu sopar vaig observar com sempre els grupets que s’anaven formant a la zona multiusos i que en aquell moment es constituïa com el menjador.
A destacar en primer lloc la proporció 3 x 15, responent així a la estadística per tots coneguda de major supervivència de la dona sobre l’home.

Sentint converses escoltava fer menció al seu difunt espòs, als fills que no podien fer-se càrrec d’ells..... a les plantes abandonades a la seva sort al terrat de la seva enyorada casa.......comentaris sobre vides passades. Veia també la gent que s’aïllava i/ o establia poques o cap relació amb els altres.

Tot això m’ha fet recordar i establir un paral·lelisme amb la meva feina en una classe de P-3 anys i en el moment actual d’inici de curs, el període d’adaptació. Així doncs, penso que a qualsevol edat hi ha qui es relaciona, qui s’aïlla i qui no vol assumir la situació com si d’un nen/nena de 3 anys es tractés i allò fos un malson. Només que aquí, la gran majoria no disposen del vincle afectiu que pot donar seguretat i estabilitat emocional.......Aquí la gran majoria es troben i es senten segurament molt sols.

Sempre surto de la meva visita amb el cor encongit, intuint a més un futur cada cop més proper, però a l’hora em sorprenc prometent-me a mi mateixa que si em trobo en aquesta situació intentaré formar part del grup dels optimistes, on es valora la relació amb els altres, ja que les penes i les alegries compartides segur que són sempre menys o més.