La claror del dia es cola pels foradets de la persiana mal ajustada. El canvi de llit sempre el pateixo. M’ aixeco pel matí amb l’ esquena una mica tocada. A més ara que ja fa fred costa d’ escalfar la casa i la primera nit sempre en passo una mica.
Desprès d’ esmorzar la meva germana i jo ens disposem a fer neteja. El fet d’obrir i tancar una casa esdevé un ritual que costa però que és necessari.
És curiós o potser no tant que ja fa uns anys que enlloc de parlar de projectes, la major part de les converses giren al voltant de coses passades conjuntament. Em sorprenc sovint davant d’una mateixa situació, la visió tant diferent que tenim sobre aquell fet. Més d’una vegada ha estat motiu per encetar una discussió prou encesa i és que el nostre caparró treballa i emmagatzema els records de manera ben diferent. Però el sentiments que provoca l’ evocació d’aquells moments són molt similars. Enyorança i tendresa són els que predominen per damunt d’ altres.
Em sento prou afortunada perquè encara que això pugui simbolitzar que el temps a l’hora que la vida passa , sempre em fa molt feliç poder-ho fer i que així sigui per molts i molts anys.
diumenge, 4 de desembre del 2011
dissabte, 17 de setembre del 2011
Fent dissabtes
M’ agradaria poder treure a la primera el motxo incrustat al pal quan l’ he de canviar. Mantinc gairebé sempre una lluita acarnissada fent-me un propòsit .....la propera vegada no l’ aprofitaré tant ja que sembla com si es produís una unió simbiòtica entre els dos impossible de desfer. Però finalment quan ho aconsegueixo quedo alleugerida i penso que les relacions entre les persones en ocasions poden tenir la mateixa unió. En les dues situacions perquè no sigui traumàtic hauríem de cuidar el tracte que donem. El pal de fregar hauríem de cuidar no deixar-lo submergit a l’ aigua de la galleda ja que com en les relacions humanes, un entorn on no es cuiden els detalls fa que tant un com l’ altre s’ ofeguin o es produeixi un òxid que fomentarà un desgast. Això facilitarà que acabin abans de temps al cubell de les escombraries o en l’ oblit més absurd.
dissabte, 6 d’agost del 2011
Silenci
Les bombolles plenes de colors romanen suspeses enmig d’ una pluja daurada, copsades pels rajos de llum que s’endinsen a l’ aigua i es refracten al seu interior. Uff, els ulls em couen, he de sortir a fora. Respiro profondament enmig del bullici de la gent. De vegades imagino ser un peix i nedo a les profunditats del mar. Exploro i em fico per tota mena de coves, m’acaronen les algues i em grato amb els corals més meravellosos. Millor si sóc una sirena, doncs tinc l’ oportunitat de sortir, comparar i decidir que em convé més dels dos mons, la pau i tranquil•litat de les aigües o l’ emoció d’una possible aventura amb un desconegut.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
Recordo la piscina del meu poble, amb l’aigua glaçada de les muntanyes que no parava d’entrar i sortir per un problema tècnic que van trigar molts anys a resoldre. L’ estiu no sempre calorós en aquelles contrades feia que fóssim molt agosarats a l’hora de banyar-nos. Amb l’aroma característic dels cossos empastifats de nivea, delial i olis diversos, omplíem la piscina deixant riuets greixosos a l’ aigua. Tota la canalla duia ulleres de busseig i peus d’ ànec per nedar més ràpid. El joc més comú era enfonsar-se per passar sota les cames d’ algú, o bé tirar una pedra a la part fonda i a veure qui era el primer que l’ agafava.
Els caps de setmana s’ omplia de valent. Resulta que hi havia una caserna de soldats força important. El diumenge estava de gom a gom. Crec que va ser a aquella piscina quan per primera vegada em vaig sentir observada com a dona. En aquells moments no em va agradar massa ja que corrien històries estranyes que havien passat al poble, afegit a la pobre i repressora educació que al respecte havia rebut. Sort que més endavant, bastant més endavant he de dir, em vaig espavilar una mica.
Avui com cada estiu he donat la meva passejada diària per la platja, sola encara que envoltada de força gent. Hi havia l’ onatge fort i els peus s’ enfonsaven més del conte a la sorra a mesura que l’ anava trepitjant.
divendres, 1 de juliol del 2011
CONSELLS SOLIDARIS??
Sembla que estic una mica més animada. He passat uns dies que no són desitjables per a ningú.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
Res d’ especial coses de salut sense massa importància però, per servidora que sóc donada a menjar-me una mica el tarro, poden constituir una mena de tortura d’ aquestes tipus “goteo en la frente con un camión cisterna”, o” te corto las uñas de los pies con unas tijeras de podar del 15” o posats a anomenar a algú és “Eduardo manostijeras quien me las corta”, en situacions viscerals com aquesta prima la meva llengua materna.De fet m’ ho acabo d’ inventar una mica doncs actualment no queda políticament correcte anomenar tortures prou conegudes per a tothom; com van acompanyades de la seva situació geogràfica......es veu que podem ferir susceptibilitats.
Però com he dit, la pitjor tortura la podem tenir tots al nostre cap, i a l’ hora perquè no dir-ho al nostre voltant. Resulta que si comentes a algú el que et passa de sobte tothom sap sobre la malaltia o encara pitjor l’ han patit personalment i no s’ estan d’explicar-te amb tot luxe de detalls tot el que et pot passar.
De seguida et donen consells sobre el que has de fer i arribat al punt de demanar-te que és el que prens ja has begut oli. Jo que cada cop sóc més aprensiva a l’ hora de fer servir qualsevol medicació, em trobo que tothom en sap i et dona consells al respecte tipus, vigila que això fa molt mal als ossos, compte perquè segurament et botiràs com un globus, ui jo per si de cas em prendria aquesta herba què és “oli en un llum” o “mano de Santo”... en aquets moments se m’ acudeix que podria ser “La mano del santo que subjecte el llum d’ oli...”
Tot plegat arribes a la conclusió dels motius que la nota de tall que demanen per a entrar a la facultat de medicina sigui tan alta, doncs ha de ser una carrera facilíssima ja que tothom pot entrar amb uns coneixements previs equivalents a un master.
Abans d’ ahir vaig sentir llàstima del meu metge. Em va preguntar si m’ ho prenia tot i jo que també faig el que vull al respecte i ho reconec, vaig ser sincera i li vaig dir que les injeccions via intramuscular no. Ell va fer un gest d’ incomprensió tipus calimero al que jo vaig afegir amb una veu de disculpa.. - em sap greu que no li faig cas del tot. Ell em va mirar i es va posar a riure tot dient - a mi no em fa cas ningú!.
La veritat és que va ser molt comprensiu amb mi. Jo en el seu lloc hagués dit, - doncs ja t’ ho faràs guapa!
No sé que decidir encara respecte a la solució injectable, avui he de tornar a visitar-me. Potser li posaré damunt de la taula i li demanaré que faci els honors.
dilluns, 25 d’abril del 2011
Les caramelles.
Malgrat donem la benvinguda a la primavera que mica en mica s’ obre camí, aquests últims dies de vacances molts hem pogut sentir el rigor de temperatures més pròpies de l’ hivern .
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
Curiosament Pasqua des que jo recordo ha significat sempre tan si s’escau al començament com al final del mes d’ abril l’ inici del bon temps. Podia fer fred o calor que nosaltres estrenàvem el diumenge de Rams les sabatetes de primavera que sovint eren de xarol, mitjons curts i un vestit nou molt sovint acompanyat de guants blancs i recordo més d’un cop d’ un graciós a l’ hora que elegant barret. La meva mare era molt primmirada i li agradava quan podia fer-los ella mateixa. S’ ho mirava de les revistes i anàvem a l’ última moda.
Les palmes de la meva germana i jo eren molt més elaborades que les dels meu germans que competien només en alçada i per tant en l’ inclinació que podien aconseguir. A l’ església i durant tot l’ ofici ens distreia molt mirar la resta de palmes i palmons, de com anaven ornats i rèiem contingudament quan aconseguíem o veiem aconseguir a d’ altres nens menjar-se d’ amagat alguns dels dolços que hi portaven. Fins on recordo aquests elements fonamentalment eren rosaris de sucre de colors blanc i vermell.
Aquests dies de trobada familiar ens recollíem el dinar de Pasqua a la casa pairal de la mare, una borda – Masia- molt bonica a prop del riu , desprès d’ haver gaudit d’un passeig on moltes vegades havíem escoltat els caramellaires que durant tot el matí rondaven pel poble.
Nosaltres durant molts anys vam ser 8 comensals en total i aportàvem les postres que consistien en tres enormes mones de pasqua, les típiques de mantega i de vegades melmelada que feia la nostra mare del començament al final. Des del pa de pessic fins a la mantega. L ‘únic que era de compra era l’ immens ou de xocolata que hi portava cadascuna i que comprava a la millor pastisseria del poble. Li quedaven fenomenals. La meva àvia i desprès la meva tieta es cuidaven de la resta del dinar on no faltaven uns suculents canalons i el tall rodó.
Enguany com sempre hem acudit al dinar familiar. Falten malauradament alguns dels seus membres i s’ han anat incorporant d’ altres de nous. Malgrat les famílies creixen i decreixen de manera continuada està bé conservar aquests costums. Les mones hores d’ ara són totes de compra però sempre fem memòria dels que falten. Penso que és un signe de respecte i estimació que es mereixen i ens mereixem tots.
dissabte, 16 d’abril del 2011
PASQUA
Ahir va ser dia de comiats, d’ aquests que son temporals ja que iniciem un petit període de vacances. Tanmateix n’ hi va haver un que serà per més temps potser per sempre. Sap greu que al llarg de les nostres vides van passant persones que et fan sentir bé, amb les que connectes però les circumstàncies fan que perdis el seu contacte.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
Ahir els nostres alumnes van tenir l’oportunitat de presenciar i gaudir d’ un comiat sincer d’ algú al que s’ aprecia i s’ estima. Ells mateixos van protagonitzar la situació.
Així van participar en els preparatius d’ un petit detall que de ben segur, i coneixent-la guardarà en el seu cor. Van dibuixar la seva figura amb tota l’ il•lusió posant cadascú el seu nom.
Nosaltres, les seves companyes només vam afegir uns poemes que reflecteixen els nostres sentiments. Hi ha paraules tant bé escrites que qualsevol altra sobra.
dilluns, 7 de març del 2011
CARNAVAL
Aquestes últimes jornades carnavalesques em fan venir a la memòria el que sens dubte hauria de ser per a mi a la meva infantessa, el que més s’ assemblaria a una disfressa actual.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
En el món dels somnis que tots tenim de tant en tant i ja des de ben petita, jo somniava desperta com a moltes nenes de la meva edat en ser una artista – cantant com les que sortien a la tele. Principalment i en aquell moment Marisol era una de les preferides. Sempre vaig desitjar posseir un vestit vermell amb lunars negres, unes sabates de ball per talonejar i unes castanyoles. Ja em disculpareu però el vestit de catalana no tenia el mateix glamour.
Dels Reis Mags vaig aconseguir unes castanyoles negres amb una andalusa dibuixada a una banda i un toro amb les banderilles clavades a l’ altra. No us podeu imaginar quina il•lusió em va fer. Aprofitava un moment de descuit de la meva mare o almenys això creia, per tancar-me a la seva habitació i agafar unes de les seves sabates de taló i posar-me una de les seves bruses estampades que em lligava amb més o menys gràcia. Llavors i davant del mirall em posava a cantar “la vida es una tómbola”, “cabriola”.....
De més gran i quan vaig tenir l’ oportunitat d’ anar al cinema, em passava tota la setmana escolar asseguda a la cadira de la classe posant cara d’ interès en les explicacions però en realitat essent la protagonista de les pel•lícules que havia vist el Diumenge.
Malgrat tots els OT, concursos i tota mena de possibilitats online, no sé si intentar fer realitat els nostres somnis és massa important, perquè com quan era petita ara penso i parafrasejant amb tot el meu respecte i admiració a Calderón,
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)