Per un moment he imaginat que en poques hores no podria sortir al carrer. Això ha estat aquest matí quan de sobte i amb un cel molt gris i amb la sensació de molt de fred han començat a caure les primeres volves de neu que he vist aquesta temporada d’ hivern, encara no estrenat oficialment. Ha estat una falsa alarma. Finalment només ha nevat a dalt de les muntanyes que rodegen la petita vall on hem trobo. Allà sembla que ho ha fet amb ganes. De fet uns familiars que han anat a esquiar a primera hora m’ ho han ratificat.
Millor he pensat, l’ idea de sortir amb la pala a treure la neu de la vorera no em seduïa gaire. De fet ara mateix la temperatura ha pujat de manera espectacular i l’ expectativa de que torni a nevar s’ allunya bastant. Com a molt el que faria seria ploure.
Com cada any per aquestes dates tenim el costum familiar de trobar-nos, ara i per Nadal. La resta de l’ any se’ns fa més difícil a tots ja que vivim una mica allunyats els uns dels altres i cadascun té la seva vida i les seves obligacions.
Personalment em costa adaptar-me una mica a aquesta disbauxa ja que tot i que m’ agrada molt fer gresca , estic habituada a viure sola i a tenir el meu espai i encara que em considero d’ esperit generós sovint desitjo quedar-me una estoneta sola a casa o a on sigui per relaxar-me. De fet en aquests moments estic pensant ja en retornar a casa meva. Pot ser que estigui una mica ensopida, que hi farem! el meu ànim acompanya els temps que corren.
diumenge, 5 de desembre del 2010
diumenge, 31 d’octubre del 2010
CASTANYADA- TOTS SANTS
Crec que durant tota la nostra existència i malgrat visquem activament el present, hi ha etapes on mirem més cap el futur i potser no recordem massa el passat i d’altres on el futur perd rellevància i rescatem dels records molts moments.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
Últimament sovint em sorprenc rememorant anècdotes de la meva vida i de les que us faig partícips a lo millor sense conèixer-vos massa. Ja em perdonareu si es fa una mica feixuc, però això d’ escriure és sovint una bona teràpia per posar ordre en els nostres pensaments i sentiments, no trobeu?
Aquesta època de tots sants, on per tradició rendim culte als nostres morts, em fa pensar en les sensacions que em produïa quan era petita aquesta celebració.
Així i malgrat a casa havia motiu de festa ja que es preparaven els tradicionals panellets i torràvem les castanyes al forn, d’ altra banda recordo aquest sentit de recolliment i respecte que hi havia al nostre voltant quan fèiem l’ obligada visita al cementiri i quan resàvem en família el rosari la nit del 31, abans de menjar les castanyes i els panellets.
Aquí i quan vam ser una mica grandets, els meus germans i jo fèiem moltes vegades veritables esforços per no esclatar a riure sobretot quan arribàvem a la part de les lletanies, meitat en castellà meitat en llatí. El fet de repetir constantment la mateixa cantarella ens feia molta gràcia, a part de que com tots els nens havia un moment que podia ser tan avorrit que ens distrèiem com podíem. Els meus pares quan això succeïa feien la vista grossa i més d’una vegada, dels seus rostres seriosos per l’ocasió havíem vist un somriure amagat davant de les nostres cares contingudes i congestionades per l’ esmentat esforç.
De tota manera ara penso que fer aquestes visites, encara que no sempre coincideixin amb aquest dia fa que tinguem present sense cap dramatisme que és la vida i a on ens porta. Està bé recordar-ho de tant en tant.
dilluns, 13 de setembre del 2010
Tornem a començar.
L ‘ estiu i les vacances de sobte em queden una mica llunyans. El que porto treballant, tot just una setmaneta i escacs ha fet que es vagin diluint encara que siguin un dolç record.
Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.
Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.
En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica, els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.
Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .
Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.
Retrobar-me els companys significa començar una altra vegada amb una mena de ritual que cada curs engega sense compassió. No es que em molesti fer les salutacions pertinents i les preguntes i comentaris de rigor, .......que tal les vacances.......has fet algun viatget...... que morena que estàs....... però a l’hora sento dins meu com una sensació de voler estar molt lluny i no tenir que posar la cara amable que les circumstàncies obliga.
Recordo quan havia d’anar escola de petita que els primers dies eren la novetat de tornar a veure a les companyes de classe, els llibres nous amb aquella olor a folro de plàstic, l’ uniforme que cada dos o tres anys estrenàvem degut a que creixíem o bé l’escola canviava el model.......... però a la fi les sensacions eren molt similars a les d’ara.
En aquells anys tinc molt present com tot just iniciat el curs, el dia de manera sorprenent s’escurçava i els colors del cel i el meu voltant anaven canviant. El camí que diàriament havia de fer, gairebé sempre la mateixa ruta, em donava l’ oportunitat d’observar com mica en mica, els arbres que flanquejaven la llavors llarga avinguda es transformaven i un esclat de càlids i meravellosos tons daurats i vermellosos anunciava de manera inexorable l’ inici de la tardor. També recordo com l’ inclinació del sol variava ràpidament, fins una tarda que sortint d’escola i quan enfilava l’últim tram abans d’ arribar a casa meva ja no era a temps de veure com es ponia.
Definitivament aquests dies signifiquem per a mi i a estones, espais de temps on la melangia fa acte de presencia i és que malgrat tot enyoro aquells moments com quelcom molt meu, de trobada amb mi mateixa i on la reflexió del que m’envoltava fa que hores d’ara ho recordi amb tendresa .
Demà quan entri a l’escola no m’esperen uns llibres que obrir ni uns mestres que escoltar si no els meus alumnes, neguitosos degut al cap de setmana i desitjosos de veure’s per a sobretot passar-s’ho d'allò més bé.
dijous, 1 de juliol del 2010
Crisi.
1 de Juliol, primer dia de rebaixes i més o menys de vacances!!!!!!!
Quina dolça sensació pensar que en principi i durant uns quants dies no tindré cap hora per llevar-me i sortir a corre-cuita de casa com la resta del any.
Però ara ve la qüestió principal a les vacances, ocupar el temps. Què fàcil era quan era una nena o una joveneta. Vivia completament despreocupada pensant només en la piscina i després en la platja. Però el més important era que podria estar al carrer amb els meus amics durant moltes hores.
Ara resulta que pràcticament és igual. Si no fos per la calor segurament em passaria moltes hores al carrer passejant i anant aquí i allà. Estic pensant en quin dia aniré a la platja........ Si no fos perquè he d’ estalviar, com sempre, enguany podria anar a l' India ..........A la fi i desprès d’una pila d’anys resulta que la meva vida en essència no ha canviat gaire.........no sé què pensar!
Arribat aquest punt de sobte me n’adono que si què ha canviat alguna cosa, i és la manera de plantejar-m’ho. Ja no ho faig amb la il•lusió de sempre. Ara resulta que no vull fer coses sinó que he de fer coses. De tota manera també pot ser que tot sigui com una mena de síndrome d’Estocolm. Si el fet de tenir la vida planificada durant la resta de l ‘any fa que deslligada d’aquests deures el meu ànim afluixi, serà qüestió de deixar passar alguns dies més i a veure què passa.
Ja em perdonareu però crec que com molts de nosaltres, haver d’ encoratjar-te a tu mateix durant tant de temps per la vida, esgota una mica i fa que l’estat d’ ànim com aquell que diu, i en el sentit més positiu desaparegui.
Crec que el retall salarial i la pujada de l’IVA sense dubte m’ha afectat bastant!!!!
dimecres, 2 de juny del 2010
A taula.
Avui mentre dinava a la feina m’ha passat una cosa prou curiosa i que sens dubte m’ha fet reflexionar i fins i tot documentar-me per assegurar-me que no m’havia confós quan he fet una afirmació bastant rotunda.
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
Tot ha començat perquè estàvem parlant de les retallades salarials que ens pertoquen directament. D’aquí la conversa ha derivat a parlar de martingales i malversació de diners dels que tothom n’ hem sentit a parlar i fins i tot, alguns han fet esment d’alguns casos que coneixien de ben a prop.
De sobte he fet un comentari que sembla que als que estaven a la conversa ha sorprès i a la fi ha fet que em sentis bastant estranya.
Així en un moment donat he dit, ” jo la veritat és que he conegut ben poca gent honesta”. La companya del costat m’ha mirat i a rengló seguit m’ha dit que en quins ambients em movia. La resta de companys han assentit mirant-me amb perplexitat.
En aquest moment m’he adonat que el significat que li donaven a la paraula era el purament econòmic. He puntualitzat que el seu camp semàntic era molt més ampli. Aquí és quan he dubtat. Han fet comentaris de tot tipus quan els hi he fet esment que per a mi ser sincer i anar de cara amb les persones i amb els propis pensaments i accions era també ser honest. La persona del costat s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema dient-me tot rient si passarien la prova que hipotèticament sentien que els hi acabava de posar.
Com he dit abans he buscat la definició quan he arribat a casa i he respirat tranquil•la veient fins i tot el tracte que a nivell filosòfic i al llarg de la història s’ha donat a aquest concepte. Si esteu encuriosits aquí teniu un enllaç on ho podeu consultar, http://es.wikipedia.org/wiki/Honestidad, i és que el consell que ens va donar el nostre pare als meu germans i a mi abans de deixar-nos va ser, sigueu sempre honestos amb vosaltres mateixos i amb els demés. Venint d’una persona que ens estimava tant havia de ser el millor. Llàstima que actualment sembla que per a molts la paraula no té pràcticament cap dels seus significats .
dilluns, 3 de maig del 2010
CASA MEVA
Ja fa ben bé 16 anys que vaig arribar a la que considero des de fa temps la meva escala. Li dic d’aquesta manera malgrat que visc en un edifici construït al 1925 i inaugurat per l’ exposició universal del 1929.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....
L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.
La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.
Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.
Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.
Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....
L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.
La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.
Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.
Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.
Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.
dilluns, 19 d’abril del 2010
SINGLES
Com essers socials que som , les persones al llarg de la història hem funcionat i evolucionat agrupades de maneres diverses. Des de la distinció més universal que fem de races o pertinença a un continent, país, comunitat, ciutat o poble a classificacions més abstractes que parlen de moviments artístics, pensaments polítics, creences religioses... a la fi si això es tractès d’un concurs estaríem una llarga estona anomenant col•lectius de caires cada cop més diversos.
Però segons com tu miris denominar a un grup o grups de persones com singles no deixa de ser una mica paradoxal.
Aquest nom que sens dubte rendeix tribut al per molts enyorat disc de vinil , no deixa de ser un contrasentit.
Establir grups de gent anomenats d’aquesta manera em confon una mica perquè si mirem els adjectius que responen a la traducció d’aquest anglicisme ens trobem amb una pila: sol, únic, individual, solter, simple....
No sé si ser únic vol dir realment estar sol, si pel fet d’estar solter necessariament no puguis estar o sentir-te acompanyat, esser un simple et capacita massa per relacionar-te.....podria estar una estona més donant-li voltes a les variacions o combinacions que és podrien fer amb els significants, els significats i els objectes en qüestió.
Ja fa uns mesos que vaig anar, pagant per avançat on line, a una trobada d’aquestes que parles uns minuts amb un nombre determinat de persones. La veritat és que vaig sortir de la reunió una mica enfurismada ja que tenia la sensació de que m’havien pres la cabellera. A més d’una organització pèssima, resulta que arribat el moment del que havia pactat res. Si m’havia d’entrevistar amb set senyors, resulta que només vaig poder-ho fer amb cinc. Tot i que a les entrevistes m’ho vaig passar bé, em vaig adonar que allò no era per a mi. Però si que vaig veure que senzill era muntar un negoci d’aquesta mena i de les seves possibilitats lucratives.
Així que amics meus decididament amb tot es pot comerciar, però aquí el producte que t’ofereixen o sigui les coneixences que puguis fer, ni tan sols el poden acompanyar dels sis mesos de garantia.
Però segons com tu miris denominar a un grup o grups de persones com singles no deixa de ser una mica paradoxal.
Aquest nom que sens dubte rendeix tribut al per molts enyorat disc de vinil , no deixa de ser un contrasentit.
Establir grups de gent anomenats d’aquesta manera em confon una mica perquè si mirem els adjectius que responen a la traducció d’aquest anglicisme ens trobem amb una pila: sol, únic, individual, solter, simple....
No sé si ser únic vol dir realment estar sol, si pel fet d’estar solter necessariament no puguis estar o sentir-te acompanyat, esser un simple et capacita massa per relacionar-te.....podria estar una estona més donant-li voltes a les variacions o combinacions que és podrien fer amb els significants, els significats i els objectes en qüestió.
Ja fa uns mesos que vaig anar, pagant per avançat on line, a una trobada d’aquestes que parles uns minuts amb un nombre determinat de persones. La veritat és que vaig sortir de la reunió una mica enfurismada ja que tenia la sensació de que m’havien pres la cabellera. A més d’una organització pèssima, resulta que arribat el moment del que havia pactat res. Si m’havia d’entrevistar amb set senyors, resulta que només vaig poder-ho fer amb cinc. Tot i que a les entrevistes m’ho vaig passar bé, em vaig adonar que allò no era per a mi. Però si que vaig veure que senzill era muntar un negoci d’aquesta mena i de les seves possibilitats lucratives.
Així que amics meus decididament amb tot es pot comerciar, però aquí el producte que t’ofereixen o sigui les coneixences que puguis fer, ni tan sols el poden acompanyar dels sis mesos de garantia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)