CASA MEVA

Ja fa ben bé 16 anys que vaig arribar a la que considero des de fa temps la meva escala. Li dic d’aquesta manera malgrat que visc en un edifici construït al 1925 i inaugurat per l’ exposició universal del 1929.
Va ser concebut podríem dir com una mena de poblet . Així es composa de sis comunitats amb 9 replans i quatre portes cadascun d’ells més l’entresol i el principal respectivament. En el seu moment i com primer edifici que es va fer a la zona era autosuficient. Disposava d’una botiga de queviures, una carnisseria, un forn de pa, una farmàcia, una estafeta de correus.....

L’amo de la casa un ric terratinent que havia fet sort a les indies el va fer construir pensant en cobrar una renda per pis, i de fet així va ser fins a prop dels anys 80 que es van començar a vendre els primers pisos. Va ser un edifici singular i expliquen els veïns més antics, bé de quan vaig arribar, que en els seus inicis llogaven els pisos actors, actrius, escriptors.. en una paraula bohemis d’una dubtosa reputació per l’ època.

La considero la meva escala ja que qui hi viu, són veïns en el sentit més entranyable de la paraula. Em recorda molt sovint les relacions que la gent tenia al meu poble quan era petita.
Tot i que mica en mica s’han anat renovant els propietaris dels pisos, tinc la gran sort de que encara em puc dirigir a molts d’ells pel seu nom de pila. Saber part de la seva vida . Us faríeu creus de les històries viscudes entre aquestes velles parets. He tingut l’oportunitat de mantenir una relació bastant estreta amb alguns d’ells i us asseguro que per tenir una vida interessant i plena no era necessari tenir les facilitats d’ avui en dia.

Amb quina il•lusió vaig entrar a casa meva! Ja el primer dia el veí del costat em va deixar una escala i un martell. Molt educadament es va mantenir prudent però em sembla que amb el desig de preguntar d’ on venia i a que em dedicava. Uns anys després ell mateix va ser el que em va ajudar quan vaig descobrir que m’havien robat. Davant meu i amb una pesant figura d’alabastre va entrar al meu pis per comprovar que no hi quedava cap dels lladregots a dins.

Jo a l’escala era i sóc la mestra. Els de la meva edat carinyosament m’anomenaven i anomenen “la senyo”. Tan era així que van considerar que era la persona idònia per portar l’administració de les sis escales per la rehabilitació de la façana que varem realitzar ara fa uns anys. Fitxa’t quina consideració tenint en compte el poc prestigi que socialment tenim actualment.
És molt gratificant que s’interessin per la teva salut i que les converses que tenim mentre pugem a l’ascensor no girin sempre al voltant del temps que fa.
He sentit de tot cor quan alguns dels veïns de quan vaig arribar han mort, perquè m’ha semblat com si els hagués conegut de tota la vida.

Avui aquesta tarda la meva veïna del 4t 3a, la Cristina, vindrà a ajudar-me a col•locar una tele plana a la paret. Te la ma trencada per totes aquestes coses a més de les eines adequades.
Estic molt contenta de viure aquí. Estimo la meva escala ja que malgrat últimament visc sola mai he tingut la sensació d’estar-ne. Així que casa meva va més enllà de la porta del meu pis. Em considero molt afortunada.

SINGLES

Com essers socials que som , les persones al llarg de la història hem funcionat i evolucionat agrupades de maneres diverses. Des de la distinció més universal que fem de races o pertinença a un continent, país, comunitat, ciutat o poble a classificacions més abstractes que parlen de moviments artístics, pensaments polítics, creences religioses... a la fi si això es tractès d’un concurs estaríem una llarga estona anomenant col•lectius de caires cada cop més diversos.

Però segons com tu miris denominar a un grup o grups de persones com singles no deixa de ser una mica paradoxal.

Aquest nom que sens dubte rendeix tribut al per molts enyorat disc de vinil , no deixa de ser un contrasentit.
Establir grups de gent anomenats d’aquesta manera em confon una mica perquè si mirem els adjectius que responen a la traducció d’aquest anglicisme ens trobem amb una pila: sol, únic, individual, solter, simple....
No sé si ser únic vol dir realment estar sol, si pel fet d’estar solter necessariament no puguis estar o sentir-te acompanyat, esser un simple et capacita massa per relacionar-te.....podria estar una estona més donant-li voltes a les variacions o combinacions que és podrien fer amb els significants, els significats i els objectes en qüestió.

Ja fa uns mesos que vaig anar, pagant per avançat on line, a una trobada d’aquestes que parles uns minuts amb un nombre determinat de persones. La veritat és que vaig sortir de la reunió una mica enfurismada ja que tenia la sensació de que m’havien pres la cabellera. A més d’una organització pèssima, resulta que arribat el moment del que havia pactat res. Si m’havia d’entrevistar amb set senyors, resulta que només vaig poder-ho fer amb cinc. Tot i que a les entrevistes  m’ho vaig passar bé, em vaig adonar que allò no era per a mi. Però si que vaig veure que senzill era muntar un negoci d’aquesta mena i de les seves possibilitats lucratives.

Així que amics meus decididament amb tot es pot comerciar, però aquí el producte que t’ofereixen o sigui les coneixences que puguis fer, ni tan sols el poden acompanyar dels sis mesos de garantia.

Relacions.

És clar que l’esser humà al llarg dels temps si ha aconseguit evolucionar, en gran part ha estat degut a la seva capacitat de raciocini, el qüestionar- se tot allò que l’envolta i la necessitat d’aplanar el camí perquè el dia a dia fos més senzill. Diria que tot això ho podríem fer encabir en una qualitat que el caracteritza de manera especial, la seva curiositat per tot. Així al llarg de la història hi ha hagut gent amb ments privilegiades , que s’han ocupat d’obtenir grans avenços dels que s’han beneficiat en major o menor mesura tota la humanitat.

Però la mateixa qualitat en segons qui, de vegades esdevé en quelcom que jo anomenaria com la tafaneria més recalcitrant.
Aquesta mena de persones habitualment són inofensives; ja sabem allò que és diu de que mig món parla de l’altre mig. Això distreu molt la nostra vida i fins i tot ha estat el paradigma de molts programes d’un dubtós èxit a la televisió.

Però de tant en tant tots hem conegut d’ a prop algú que fa del coneixement dels demés i les seves relacions el centre de la seva vida d’una manera malaltissa.
Aquesta mena de persones són de les que molt sovint diem, però mira que és dolenta!
Van a fer mal de manera molt subtil, manipulant a la gent i predisposant uns contra els altres.

Avui m’he sentit avergonyida del tracte donat a una companya per part d’una altra, i de com aquesta última s’ho treballarà de tal manera que convencerà a molts de la seva raó.

Em sento molt decebuda i penso que aquesta mena de persones se’ls ha de parar els peus.

...I ARA NEU!

 No sé quants dies més durarà sentir a parlar als mitjans de comunicació, sobre la imprevisió del govern per la nevada caiguda recentment a Catalunya i de les repercussions que ha tingut per tots nosaltres.

Certament si que sentint a molts amics, companys i familiars explicant que van patir moltes incomoditats, jo em considero molt afortunada.

Aquest dia va ser especial per a mi per dos motius. No voldria ferir sensibilitats.

 Primer per fer-me sortir de la rutina. Camí de casa meva, amb la càmera de fotos que últimament sempre duc a la bossa, anava fent una mena de seqüència del recorregut que diàriament faig quan surto de la feina. Em va semblar completament diferent. El paisatge urbà completament canviat. Si, de cop havia esdevingut paisatge sense més. A banda que havia de caminar amb cura per no relliscar, vaig gaudir de tot ell com si el veiés per primera vegada.

Però el que més em va agradar és l’efecte que havia produït a les persones que m’anava creuant. Algunes de les cares mostraven expressions de perplexitat, però en general el que reflexaven era un somriure de felicitat. Ens anàvem mirant als ulls, fins i tot fent comentaris els uns als altres sobre la bellesa dels carrers.

Revisant les fotos d’aquest dia  me n' adono que els flocs de neu que es veuen en primer pla, brillen i llueixen probablement igual que els ulls de molts de nosaltres en ocasions especials.

Pluja.

És curiós com les olors en ocasions ens poden transportar a situacions ja viscudes, i que potser durant molt de temps no recordàvem.

Avui quan he sortit al carrer i malgrat ja fa molts dies que plou, he sentit una potent flaire d’ozó, que de manera quotidiana molts identifiquem com l’olor a pluja. En aquest moment he recordat dies de la meva infància a l’estiu i després d’una tempesta.

Si, en aquells temps era pràcticament l’únic motiu que podia fer que la mainada del meu carrer romanès reclosa a casa a l’espera de que escampés.

Recordo el neguit dels meus germans i jo, però sobretot la paciència de la nostra mare suportant fins i tot les discussions més banals que en aquells moments sorgien.

A la fi sempre, i malgrat que en uns instants el cel havia semblat que s’anés a obrir, de sobte el sol reeixia entre els núvols, molt sovint acompanyat del més esplendorós arc de sant Martí.

Yupiiiiiiii! ja podíem tornar a jugar el partit suspès de “Balón tiro”, o bé anar a trobar la cabana que secretament estàvem construint al costat d’un rierol proper, per comprovar si havia estat molt afectada, o potser agafar el camí per adreçar-nos a la piscina per aquell dia programada.

Al migdia i desprès de dinar, amb una calor sufocant, el nostre aire condicionat era intentar fer la migdiada al damunt de les rajoles del terra de casa, per tal de refrescar-nos una mica. Cap allà dos quarts de sis començàvem a treure el nas al carrer a veure si alguns dels nostres amics ja s’hi trobaven.

Però el millor eren les nits. Si perquè era el moment de trobada de petits i grans. Els meus pares i els veïns del carrer sortien al jardí, acompanyats molt sovint d’una cadira per petar la xerrada. Nosaltres ens ho passàvem d’allò més bé. Resulta que cada nit i durant una llarga estona el grup musical del poble assajava al davant , a una masia, i tots nosaltres ballavem la “Canción del verano”; recordo especialment “ Un rayo de sol”. Això i que mai varem tenir que picar al timbre. Les claus de les cases sempre estaven al pany i per fora.

Si, fins i tot quan ens havíem de recollir perquè es feia tard, moltes vegades cap a la una de la nit, no us penseu, ressonen en els meus records converses i rialles sentides des del llit i on de tant en tant reconeixia la veu del meu pare. Això feia que mica en mica m’anés adormint pensant que a l’endemà seria la primera de llevar-me per tal de poder donar una passejada amb la bicicleta compartida amb els meus germans.

Realment si hi ha alguna cosa de la meva infantesa que no canviaria per res del món són els moments que us acabo d’explicar.

Per veure...

No us ha passat mai emocionar-vos de tal manera que no hàgiu pogut contenir el plor ?

Això és el que m’ha passat a mi per segona vegada en poc temps. El motiu no ha estat res personal. Veure per segon cop un reportatge emès per la tv3 el 14-01-2010  titulat “Barraques. La ciutat oblidada.” i que pertany a un programa molt interessant titulat Sense Ficció.

Avui i degut a la vaga realitzada per la tv3 de les 12h a les 16h,  l’han tornat a emetre. Ha coincidit que és la tarda que puc estar a casa . Ha fet que malgrat no haver viscut res del que els protagonistes relaten amb una senzillesa i naturalitat aclaparadora, em torni a adonar de quina manera i sense demanar-ho la vida pot tractar a les persones.

Això m’ha fet recordar històries, explicades pels meus pares i d’altres familiars que sempre m’havien deixat la sensació de haver-les viscut una mica. I és que penso que és molt important saber-les explicar. Recomano a qui tingui interès per la història recent a Barcelona que el miri. No us perdeu la conclusió final i especialment la sintonia dels títols de crèdit finals.

Per a mi és un document planificat i contat des del rigor històric i sobretot amb una gran sensibilitat.

http://www.tv3.cat/videos/2333059

Exceso de confianza.

La ocasión merece que esta vez escriba en castellano. Pienso que de esta manera no rompo con un compromiso que me hice cuando me inicié en este mundo del blog. El de hacerlo en catalán. Será la excepción que de vez en cuando confirme la regla.

Aunque recibí toda mi educación en castellano y en casa lo hablamos, siempre me sentí diferente por el hecho de no hablar catalán y de que nadie lo hiciera cuando se dirigían a mí. Eran así de educados. Supongo que en aquel momento ya intuía el valor integrador que tiene el conocer y sobre todo usar una lengua. Tuve la suerte de poder profundizar en ella en los estudios superiores que realicé. Era una asignatura obligatoria en los tres primeros cursos, junto con el latín y francés.

Así, paso a contaros una situación que llevo sufriendo ya hace algún tiempo y que soporto en función del momento con mejor o peor ánimo.
Resulta que hace unos años se me ocurrió avalar a mi actual ex-pareja. La razón fue que se había quedado sin trabajo y aposté por ayudarle a iniciar un negocio seguro. Confiaba plenamente en él y creí que yendo mal podría venderlo y satisfacer el correspondiente préstamo.
Fue pasando el tiempo y después de catorce años de convivencia nos separamos. Como más o menos lo decidimos de mutuo acuerdo, yo más y él menos, en principio no dudé ni por un instante que dejara de pagar.

Actualmente llevo abonados ya unos 7 meses por algo que nunca va a ser mío. Si amigos, se vendió el negocio que yo le avalé sin comunicármelo y por supuesto sin amortizar una muy considerable cantidad que le quedaba pendiente; es más aun intentó embaucarme para que le prestara dinero en efectivo. Existe una palabra que define su proceder, estafa.
Pero no todo queda ahí. Cuando fui a hablar con el banco que constituyó el préstamo con aval, del que soy cliente de toda la vida y que por no hacer no les he discutido ni una sola comisión, me encuentro que me dicen que no quieren problemas y aunque reclame al final me tocará pagar. Conseguir que morosos de este tipo paguen es difícil y costoso y ellos van a lo seguro, el aval.
Me quedé atónita al oírlos y no pude menos que replicarles que parecía mentira que favorecieran más al delincuente, en este caso mi ex, que a un buen cliente.

A día de ayer, y después de muchos esfuerzos he conseguido del banco un documento que me será válido si decido ponerle una demanda. Si se declara insolvente me tocará pagar. Si por mi parte dejo de hacerlo una temporada, me corresponderá hacerlo después con intereses de demora.
El coste emocional y económico, os podréis imaginar que no es poca cosa. Aún en algún momento me sorprendo pensando que las cosas le habrán ido mal y que no le ha quedado otra. Como me dice un amigo a modo de consuelo, si es que de buena que eres, pareces tonta.

Por cierto, “el negocio” consistía en la compra de una licencia de taxi. Ahora la ha vendido, sacándole un pingüe beneficio, ya que normalmente es un valor al alza. Además él no pierde su trabajo ya que puede continuar conduciendo como taxista impunemente, y de hecho así lo está haciendo como asalariado de otro. El carné de taxista lo conserva.

Así que recomiendo encarecidamente a todo el que haya leído lo expuesto que se aseguren antes de confiar en alguien. Como dice mi hermano que es muy práctico, si los bancos te hacen firmar un contrato de siete paginas, algo debe decir en cuanto a las advertencias. Se trata de informarnos bien. Pedid un aval con todo tipo de garantías.

Por mi parte la única que me valió era la confianza que tenia depositada en el y el cariño que le profesaba.